Joves sense pis
Anar-te’n a viure pel teu compte o en parella és el pas decisiu per a l’emancipació. És el que et permet trencar definitivament el cordó umbilical familiar. Quan abandones la llar, ets tu davant el món, t’has d’espavilar en el dia a dia. Depens dels teus ingressos i experimentes, ara sí, la llibertat de ser responsable de tu mateix.
Aquest trànsit de cop s’ha interromput. La majoria de joves no troben la manera mínimament digna i estable de marxar del clos familiar. El preu de l’habitatge, de lloguer o de compra, està pels núvols. Primer va ser la fi dels arrendaments (lloguers) indefinits -decret Boyer de 1985-, després la liberalització del sòl -llei Arias-Salgado de 1998, amb Aznar- i la consegüent bombolla immobiliària, i en paral·lel la creixent pressió turística, sobretot amb la incorporació de Barcelona com a pol d’atracció. El fenomen, quan ha esclatat en tota la cruesa actual, s’ha definit com una pandèmia de l’habitatge. Ho és. I va lligat a la precarització del mercat de treball. La realitat és que la dificultat per trobar un espai decent on començar de zero la vida adulta és immensa.
El resultat és la frustració i l’angoixa entre els joves, la inestabilitat de les relacions personals, l’allargament d’un estil de vida juvenil, l’ajornament sine die de la maternitat/paternitat, el desencís amb el sistema. L’opció més habitual és la de compartir una vivenda amb companys d’edat, en condicions que sovint deixen molt a desitjar. Només escapen d’aquesta lògica els joves d’entorns socials on la família té un patrimoni suficient per suplir la falta d’oportunitats del sistema amb l’aportació d’un habitatge o amb suport financer. Però també en aquests casos la sensació del qui té aquesta sort és de dependència, manca d’autonomia, incapacitat. Després hi ha la minoria dels que se’n surten prou bé laboralment i fan el pas de quedar-se, tanmateix, hipotecats de per vida. Una tercera solució és la fugida a l’estranger, a la recerca d’un món potser millor. O potser no: la globalització liberal no deixa gaires escletxes. I la quarta via és la del compromís i la protesta del moviment okupa i la lluita contra els desnonaments.
En tot cas, quan l’objectiu de bastir un espai decent propi de vida esdevé gairebé una quimera, tot trontolla: l’autoestima dels afectats, el relleu generacional, la cohesió social. A casa nostra, fa temps que es va espatllar l’ascensor social perquè les noves generacions no troben pisos on ascendir, on viure sense estretors físiques i econòmiques. Quan no pots trencar el lligam amb els pares, quan no pots volar del niu, no hi ha projecte de vida que valgui, no hi ha expectatives. Només hi ha supervivència, ràbia (carn de canó dels discursos populistes ultres), desorientació, inèrcia, incomprensió. La sensació és que per molt que t’esforcis, per molt que estudiïs, sempre estaràs a la corda fluixa, anant d’un pis a un altre, ofegat.
És veritat que els estàndards materials d’avui (de consum, benestar, lleure) són superiors als de fa mig segle. La generació dels boomers vam fer un gran salt endavant perquè veníem de la misèria de la postguerra. En tot cas vam progressar. Ara parteixen de més amunt (cotxes, viatges, mòbils, restaurants) però saben que aniran enrere, que no podran progressar com els pares, ni tan sols mantenir el seu nivell de benestar. L’habitatge n’és l’evidència més palmària.
La sortida no s’albira en el curt termini. Les polítiques d’habitatge fins ara han estat tímides i lentes. Ni una alcaldessa com Colau, sorgida de l’activisme en aquest terreny, no se’n surt. O els poders públics intervenen en el mercat -¿hi haurà regulació efeciva dels lloguers?- i aposten per la construcció massiva d’habitatge protegit, o anem cap a un desencís generacional de conseqüències ideològiques, psicològiques i materials imprevisibles.