Joves irrespectuosos que demanen respecte

El constant degoteig de notícies sobre la situació dels joves posa en relleu com, en aquesta transició entre èpoques que travessem, ells són dels que més pateixen els efectes negatius de tot plegat. D'una banda, les noves generacions són les que teòricament arriben a aquests moments de grans canvis amb millors instruments per fer-hi front. Si ho mirem globalment, tenen un nivell educatiu, en termes generals, molt alt. Sense punt de comparació amb el que hi havia en el moment de la transició política a la democràcia. Si l’any 1960 hi havia a Espanya prop de 200.000 estudiants universitaris, i el 1980 aquesta xifra arribava a 700.000, el curs passat van superar l'1.700.000. Si mirem els nens i nenes de 2 anys, l’any 1977 n'hi havia d'escolaritzats un 6%, avui estem parlant d'un 60%. Prop del 50% dels joves d'entre 25 i 34 anys tenen educació superior. Per sobre dels nivells de la Unió Europea i de l’OCDE. Tot i que cal assenyalar que en estudis secundaris i en taxes d’abandonament la situació és molt més preocupant.

D'altra banda, des del punt de vista tecnològic, en l'informe del Centro de Adolescencia y Juventud sobre joves i tecnologia s’assenyala que el 80% dels joves tenen smartphone i ordinador, i que més d’un 90% participen en xarxes digitals. Dos de cada tres creuen que les seves competències tecnològiques són elevades. La comparativa amb la resta de països de la Unió Europea situa el conjunt de joves d’Espanya per sobre de la mitja europea, tot i que quan es miren els usos que es fa de la tecnologia la relació amb el nivell educatiu comporta diferències notables si fem referència a temes que no siguin estrictament de lleure o d’interacció social.

On les coses són clarament pitjors és en els temes laborals i en els processos d’emancipació. Pel que fa al treball, Espanya mostra xifres preocupants tant pel que fa a les oportunitats de feina com pel que fa a la temporalitat. I l’evolució en els darrers anys no presenta símptomes de millora. Des del 2009, la taxa d’ocupació dels joves d'entre 16 i 29 anys ha passat del 43% al 38%. S’ha reduït una mica la taxa d’atur, que ha passat del 28% a un encara molt preocupant 24%, mentre que la temporalitat en aquests mateixos anys ha seguit creixent, del 44% al 55%. I si parlem d’emancipació constatem que és a Espanya, juntament amb Itàlia, on els joves triguen més temps a poder disposar d’un habitatge on viure de manera independent. Als països nòrdics aquest procés d’emancipació es concentra en la franja dels 20 als 24 anys, mentre que a Espanya i Itàlia es fa al voltant dels 30 anys. I les coses van a pitjor. Si l’any 2006 un 12% dels joves d'entre 20 i 24 vivien fora de casa dels pares, el 2020 el percentatge és només del 7%. I si el 2006 hi havia un 44% dels joves d'entre 24 i 29 anys que havien fet el salt a un domicili diferent del dels pares, el 2020 aquesta xifra s’havia reduït al 37%.

Els estudis del Centro de Adolescencia y Juventud incorporen també les dades de les comunitats autònomes. I, per tant, podem veure la situació de Catalunya en comparació amb les altres comunitats, i en comparació amb la resta d’Europa. L’índex sintètic que relaciona totes les variables esmentades mostra que la situació de la joventut catalana és millor que la del conjunt d’Espanya, però se situa per sota de la del País Basc, Navarra, Madrid i Aragó. Però totes estan per sota de l'índex del conjunt de la Unió Europea.

En definitiva, podem dir que no és gens estrany que el soroll que fan els joves en relació a la seva situació i en relació al seu futur no sigui precisament harmoniós. La dissonància i l'estridència amb què molts cops s'expressen mostren probablement tant la seva pròpia transició generacional com la contradicció entre capacitats i expectatives. Segurament les passions que manifesten poden ser considerades errors propis d’un diagnòstic poc acurat. Perquè els seus mals no són només seus, i la situació general d’incertesa i vulnerabilitat no els afecta només a ells. Però sí que cal reconèixer que la seva situació a la intempèrie i la manca d’espais on expressar-la pot portar-los a mostrar el seu enuig i malestar de formes més corporals que verbals. Si no es troben emparats ni escoltats, rebutgen tot allò que entenen només com a discursos buits. Les situacions de violència no tenen per què expressar una finalitat. Poden ser simplement una manera de mostrar el no sentit de tot el que els envolta. Del que els han dit que facin i que no els porta enlloc. Com diu la psicòloga Susanna Brignon, els joves demanen respecte, i molts cops per fer-ho són irrespectuosos, però, tanmateix, segueixen demanant respecte.