Professora de la UIBJuan Hernández era d'aquestes persones que no fallava a una mobilització fins que, aquest passat dimecres, el seu cor digne va dir “basta”. La seva famosa furgoneta va fer molts de quilòmetres traslladant materials en infinitat de manifestacions o convocant-les amb la megafonia, al costat de Domingo Morales, micròfon en mà. Sempre que podia, Juan era aquí; en les mobilitzacions veïnals, contra la guerra, en les vagues generals, en defensa dels drets del poble palestí, per les pensions, pel medi ambient i la nostra terra… No en fallava una. Vam fer junts una bona part del recorregut de la Manifestació pel Clima, fa poc. Parlava molt, de manera animada i –com de costum– allunyant-se del tema inicial. Caminava a poc a poc, amb la incertesa de qui no sap quants quilòmetres més aguantarien ja les seves cames. Era cristià de base. I era, sobretot, un home bo.
Juan era, com no, una persona perseverant, amb la perseverança d'una arrel, que no persegueix tant assaltar el cel com conquistar la terra, conrear-la amb paciència, i “conrear” també la lluita per la dignitat per a la gent de baix. Perseverança, humilitat, presència constant en les lluites i, alhora, la visió de llarg recorregut de qui, com es deia fa uns anys en les places, camina a poc a poc perquè vol arribar lluny.
En els darrers anys, sempre que ho veia aprofitava les seves intervencions per a parlar del seu hort, que cuidava amb amor de jardiner fidel. Últimament, contava també que volia escriure un llibre per a poder narrar la seva experiència de joventut amb els jesuïtes, que no va prosperar pel seu rebuig al celibat (“m'agradaven molt les noies!”, deia entre riures), la discriminació laboral que, ja llavors i malgrat la seva proximitat a l'Església, va rebre del règim pel seu caràcter reivindicatiu, els seus problemes de salut que de feia temps arrossegava...
De Juan cal destacar i prendre exemple per la seva generositat i bondat de caràcter, pel compromís que sempre ha emanat de la seva fe cristiana. Era, com gairebé tots els cristians de base, decididament contrari a la jerarquia corrupta i a l'opulència eclesial, i identificat amb la teologia de l'alliberament. Era un lluitador antifranquista, un republicà senzill i ferm. I com a tants milers de cristians, a Juan Hernández li semblava un horror que s'usessin esglésies i catedrals per a fer misses per l'ànima del dictador Franco.
Paco Mengod i més amics li van organitzar un encertat homenatge diumenge passat. Tres dies després, Juan Hernández ens deixava una mica més orfes a totes les persones que lluitem contra la injustícia en totes les seves formes. Se’n va una altra persona compromesa i bona, i últimament són massa les que ens han deixat: Rosa Bueno, Llorenç Buades, Domingo Morales, Isidre Forteza, Pep Oliver... Llei de vida en vides dignes. Et recordarem i et trobarem a faltar. Fins a la victòria, sempre, Juan!