se’m fa difícil parlar des de Mallorca del judici al Suprem contra els presos polítics. Des d’aquí tot sembla un punt més llunyà, les injustícies arriben amb sordina, encara que es retransmetin en directe a la televisió. Però jo hi era, el 20 de setembre de 2017, a la Rambla de Catalunya de Barcelona. I davant meu un manifestant va intentar obrir la porta d’un cotxe de la Guàrdia Civil. Se’n va sortir, perquè no estava tancat amb clau, però la va tornar a tancar tot seguit. Després vàrem saber que dins d’aquells cotxes hi havien deixat armes de foc. Els vehicles eren oberts i ningú no les va tocar. Sí, hi va haver molta gent que s’hi va enfilar, els va pintar o hi va aferrar adhesius. Però ja està, allà no hi va haver violència.
També vaig treballar l’1 d’octubre, i era davant l’Escola Ramon Llull, on la Policia Nacional va treure un ull a Roger Español amb una bala de goma prohibida pel Parlament de Catalunya; on una altra bala va ferir a la cama un professor mallorquí; on volaven cops de porra indiscriminats. L’única violència que hi vaig veure va ser policial.
Si s’és capaç d’aparcar el nacionalisme, és evident que la Justícia, en aquest cas, és injusta. Els acusats estan tancats tot i que ningú amb dos dits de front pot pensar que hi ha perill que fugin, organitzin un altre 1–O o destrueixin proves. No hi ha arguments per tenir-los entre reixes, com tampoc no n’hi ha per acusar-los d’haver comès o empès cap mena de violència. Se’ls jutja per defensar unes idees tan democràticament que les varen sotmetre a votació. És cert que a Mallorca ens pot semblar que tot això queda lluny, però la democràcia que es podreix cada dia més també és la nostra.