La judicialització màgica de Llarena
El que ha passat a l’Alguer amb Puigdemont es pot veure des de diferents punts de vista. Vist des d’Europa, hauria d’avergonyir qualsevol demòcrata: un eurodiputat i expresident d’una regió, membre d’una formació democràtica i europeista, convertit en pres polític amb dubtoses argúcies legals. Vist des d’Espanya, sens dubte és un cop judicial als indults i a la taula de diàleg, aquest complicat i vacil·lant intent de reconduir el xoc de sobiranies. I vist des de Catalunya, suposa una nova sotragada emocional que indigna i unifica (almenys circumstancialment) l’independentisme i que segur que incomoda molts dels qui no en formen part. Llarena té l’estranya habilitat de cohesionar els que deu considerar els seus enemics, o enemics d’Espanya, i de deixar amb el cul a l’aire els que no combreguen amb la seva visió integrista de la “unidad de destino en lo universal ”.
Aquests dies, doncs, Espanya torna a ser notícia per la seva persecució obsessiva (no direm implacable perquè fins ara s’ha demostrat tossudament fallida) d’un polític català, Puigdemont, que a l’opinió pública (i publicada) europea li costa veure com el supermalvat que Llarena i la dreta espanyola tenen al cap.
Si el govern de Pedro Sánchez, més per necessitat i sentit estratègic que per convicció, s’havia dedicat els últims temps a vendre cap enfora i cap endins una cara dialogant en relació amb Catalunya, el jutge del Suprem, ben acompanyat pel madrileny cor mediàtic ultra, li ha esmenat la plana. És la revenja de la cúpula judicial contra els indults als presos polítics catalans. Llarena vol el seu pres polític, un Puigdemont concebut com a caça major. És la lluita gens sorda del poder judicial contra el poder polític. A veure qui mana més. La judicialització màgica segueix la seva cursa enfollida, com si des d’un tribunal es pogués modelar a plaer la realitat, en aquest cas política, o com si existissin jugades mestres per despistar els col·legues europeus. I l’Espanya ultramuntana de sempre es regira contra l’Espanya nacionalista d’esquerres, la que vol treure el plet català de la judicialització venjativa i portar-lo (i si pogués ser adormir-lo) al terreny controlat del diàleg.
A Catalunya no tenim un contrapoder judicial, però sí una notable varietat de forces en litigi, dins i fora del Govern, dins i fora de l’independentisme. Això ho fa tot sempre molt difícil. Ara mateix l’entorn de JxCat i la CUP se senten legitimats amb la detenció de Puigdemont per desqualificar la incipient taula de diàleg i generar una onada d’indignació i mobilització. Emocionalment, és el que li demana el cos a molta gent. Sens dubte, no es pot renunciar a expressar al carrer el rebuig a aquesta nova injustícia. Políticament, però, més que focalitzar l’enemic en la taula de diàleg potser fora més astut que la fugaç detenció de Puigdemont servís per refer una certa unitat sobiranista i governamental apujant el preu del diàleg, però no renunciant-hi. És una carta estratègica massa valuosa de cara a la comunitat internacional i jo diria que, en el cas català, també de cara a la pluralitat interna de la nostra societat, on l’espanyolisme rampant és minoritari però hi ha molta gent en terrenys fronterers. A més, cal no perdre de vista que a qui més por i ràbia fa la taula és precisament a Vox, el PP, Cs i companyia, i naturalment a Llarena, les intencions del qual són transparents.
L’amnistia (començant per Puigdemont) i el dret a l’autodeterminació han de seguir sent els pilars de trobada que poden sumar àmplies majories a la societat catalana, sense oblidar una governança seriosa (no es pot descurar la sortida de la pandèmia i de la crisi econòmica i social). Contra el que Llarena s’ha d’estavellar, a més de la justícia europea, és contra la convicció i la fermesa democràtica de la societat catalana. En això podem ser imbatibles.
