Els jueus dels anys trenta com a far

Aquest cap de setmana Palma ha acollit les jornades ‘Jueus refugiats a les Illes durant l’Holocaust’, gràcies a l’empenta de Juan Pérez i Pere Bueno, dos esporlerins no historiadors – un és filòleg i l’altre misser– apassionats per la cultura jueva. Ambdós es llançaren fa dos anys a una aventura espectacular: seguir la pista de dos matrimonis de jueus alemanys establerts a Esporles els anys trenta que aconseguiren escapar de la Xoà i de la col·laboració franquista amb els genocides nazis. Les jornades, que han tingut el suport públic d’aquesta meravella de director general de Memòria Històrica que és Manel Santana, han constat d’una exposició – obra de l’estudi Moiré, dels germans Matas– i d’una sèrie de xerrades a càrrec d’experts com la sociòloga Marta Simó, possiblement la persona que més sap dels jueus a l’estat espanyol durant els anys del primer franquisme, i l’historiador Manu Valentín, de l’associació cultural jueva Mozaika –el tipus d’entitat que els juedòfils illencs necessitaríem i que les neures de determinats sectors molt conservadors que han segrestat el relat jueu-xueta han impedit fer créixer–. M’ha tocat moderar un debat, que ja haurà passat quan el lector amable llegeixi aquestes ratlles. Per mi, la judaïtat és un concepte que des d’infant, sobretot per influència de ma mare, està intrínsicament associada a la llibertat i a la lluita per la justícia.

Els jueus estrangers dels anys vint i trenta m’han fascinat sempre perquè són, en el fons, uns dels primers nous mallorquins de la contemporaneïtat nostrada. Després d’un XIX més o manco ‘tranquil’ respecte de la barreja interètnica i el mestissatge i, sobretot, venint com es venia d’uns segles –l’època baixmedieval i part de la modernitat– en què la mescla i les aportacions de població de fora havien estat la base, sobretot via l’esclavatge, aquells jueus són pura saba nova. I ho són amb els altres primers ‘guiris’ que aterren a casa nostra. Elles i ells són els qui ens aporten valors més que positius: obertura, heterodòxia i un cosmopolitisme que entronca, no ho oblido, amb el d’una part de la burgesia nostrada –no tan monolíticament provinciana com alguna historiografia ha explicat– i del lliurepensament de la ciutadania progressista illenca –que va existir i va ser important. És l’univers retratat per Albert Vigoleis Thelen a ‘L’illa del segon rostre’ –per a quan una traducció catalana assequible?–. El de personatges com Jack Bilbo, un tipus de vida novel·lesca que de jovençà afirmava que havia estat guardaespatlles d’Al Capone –en va fer una semblança a ‘Al servicio de Al Capone’– i que muntà el Waikiki, el primer ‘xiringuito’ de platja amb ambientació de música jazz a Cala Rajada. El món que es dibuixa a la revista ‘Brisas del Mediterráneo’, on escrivia Llorenç Villalonga abans de fer-se feixista, i que era modernor pura. El magazín que avui es vendria a Rata Corner, sens dubte. Escriptors, emprenedors, gent del món de l’art. Persones compromeses, en alguns casos, amb l’antifeixisme i la democràcia. Estimo tot allò, encara que em sigui aliè. Encara que els meus jueus literaris siguin més els dels marges. Més aquells religiosos turmentats i dubtosos de classe obrera i pagesa que retrata Isaac Bashevis Singer als seus contes o els dels militants del Bund –Unió General dels Treballadors Jueus de Lituània, Polònia i Rússia– rojos, internacionalistes i oposats al sionisme.

Per això trobo valent i valuós que de la curolla de Bueno i Pérez n’hagin pogut sortir unes jornades belles com les que s’han celebrat aquests dies. L’esperit crític d’aquells jueus estrangers ens enriqueix, encara avui. No és menor, el seu exemple. No és ‘freak’ ni és quelcom mancat d’importància. Ens ha d’esperonar a pensar una Mallorca progressista per a tothom i que no renunciï a les seves arrels. Les idees que es desprenen del que feren, el que pensaren i com visqueren fa que el mallorquí de llinatges catalanescos que escriu això que llegiu pugui ser ell mateix. Contra la falsa idea d’un ‘paletocosmopolitisme’ vergonyant gestada per l’herència de segles de nacionalisme espanyol i claudicació de les elits de les Illes i contra aquells sobiranistes mallorquins que sempre troben que no parlam prou de la sobirania amb què la seva cosmovisió vol reflectir-se constantment. Contra els dois de tots. De tants. I pels que vindran.