Jugar amb el dolor

Cada vegada que penso en les condicions en què vivien els nostres avantpassats em venen esgarrifances. No en general, hi ha particularitats que tenen els seus avantatges. Penso concretament en el dolor que devien patir quan tenien algun mal i només hi havia remeis naturals (i sort dels remeis naturals) que coneixien bé aquelles bruixes que es van dedicar a cremar. Les persones vivien menys i en condicions pitjors que avui en dia, si no tenim en compte les condicions pèssimes en què encara viu actualment bona part de la població del món. Massa. Sempre és massa.

No segueixo el tenis com no segueixo tantes altres coses. Per una qüestió de preferències i de temps m’he tornat més aficionada als resultats de llançament de pinyol de cirera que als de les competicions habituals i als llibres més estimulants que no pas als cànons marcats, per exemple. Però és només una tria personal. Cap dogma. Del tenis he sabut que l’esportista Rafa Nadal ha guanyat un altre campionat, jugant amb dolor, i m’ha impactat molt. No aquesta proesa, que considero innecessària, sinó el fet que es destaqui com una heroïcitat el que és una bestiesa descomunal. I tot per la competitivitat extrema de ser el millor o de ser el que pateix més o ves a saber per quin altre objectiu. Però això no va d’aquesta persona en concret, que afirmava: “M’han posat injeccions d’anestèsia als nervis del peu. Estic jugant sense dolor, però no hi tinc cap sensibilitat”. Ell deu saber què vol sentir i què no. El que és sorprenent és el valor que socialment donem a aquests reptes extrems. Cadascú pot fer amb el seu dolor el que en depengui, però no és un bon senyal aplaudir gestos que posen els llistons a llocs equivocats perquè això determina el significat. És destacable que hi hagi persones amb més resistència que d’altres. Però no és més bona mare la que pareix amb molt dolor que la que no. Ni la jugadora que corre en condicions idònies que la que ho fa amb mal de panxa.

El dolor és una de les grans angoixes dels éssers humans. Si pregunteu si ens fa por la mort, moltes vegades la resposta es concreta dient: “La mort no, però el patiment sí”. També és possible que ens facin por totes dues coses. Tant si l’hem patit com si no, imaginar-nos una malaltia no és agradable. Si se’ns presenta, la feina serà què podem fer per alleujar-la. Aquesta és una de les competicions més interessants que ha viscut la història de la humanitat. De la mateixa manera que és capaç de generar dolor, és capaç de fer-lo desaparèixer. Segurament té sentit per a molts esportistes fer el que calgui per poder competir però és molt esgotador veure com l’esport d’elit es ven com un exemple de superació a preus elevadíssims. Com si la resta no estigués ja pels núvols. Trobo que seria molt més encertat reconèixer la part lúdica dels tornejos i acceptar que quan una persona no es troba bé, per les raons que sigui, el que li convé és descansar i no posar a prova un cos que l’està cridant. I quantes dones anem a treballar amb molt dolor de regla i no s’ha considerat mai una heroïcitat de titular i, en canvi, se n’ha fet escarni quan s'han regulat les baixes per aquest motiu? Moltes de nosaltres també hem anat dopades. No per guanyar les companyes de feina sinó per suportar el dolor i per guanyar-nos el sou.

Segur que no aconseguirem posar-nos d’acord sobre el valor que donem a les proeses que ens envolten. És possible que basar-nos en heroïcitats sigui el problema. I que no fer-ho ens avorrís. Al cap i a la fi, tothom s’inventa els seus propis podis. No us feu mal.