Jugar

Sembla que a poc a poc es va tancant definitivament (?) la possibilitat de jugar a cartes als cafès dels pobles. Per a molts segurament és una dada intranscendent, segurament ho és... Però a mi em colpeix...

Molts de la meva generació vàrem sortir de la pubertat entrant als masclistes cafès d’aleshores on els “homes grans” ens miraven inquisitorialment mentre jugaven a cartes: truc, canari (també dit burro o, en castellà, 'julepe'), tuti ('loco' i subhastat), escambrins (hi ha qui en diu brisca), pinacle, garrafina... A la dècada dels anys 70 ja s’estava perdent el joc de marilla –la manilla, l'ancestre de la botifarra dels catalans– o el calandrà –una espècie de pòquer anterior a l’arribada de les cartes franceses dels cors, diamants, piques i trèvols–. Als jocs de cartes t’hi podies jugar el beure jugant a truc o 'tuti loco', com fan els castellans amb el mus, o els doblers jugant a canari, 'tuti' subhastat... Aquests darrers sovint es jugaven al 'quartet', una habitació amb porta que es podia tancar d’alguns cafès, on es jugava a doblers amb jocs fins i tot més encesos que el canari o el subhastat: set i mig, muntet... Als quartets hi havia un ambient carregadíssim de fum per mor dels puros i cigarros dels jugadors. Els joves no hi podíem entrar tot i que ens assetjava la possibilitat de fer-ho.

En un moment determinat, sense adonar-nos-en, els jocs amb cartes franceses prengueren un major protagonisme, el pòquer desplaçà definitivament el calandrà i el 'blackjack' començà a fer la competència al 7 i mig... Anys més tard entenguérem que aquest desplaçament era paral·lel al que provocà el Bingo sobre les Quines o Pelat, el Winston sobre els Ideals i el tabac de pota, la Cola-Cola sobre la Pinya, els Lewis sobre els calçons de vellut, la música moderna sobre les bandes de música...

Tanmateix el joc amb doblers era oficialment prohibit, la Guàrdia Civil entrava als cafès i et podia multar per jugar a cartes amb doblers (en certa ocasió em fitxaren per això escrivint el meu nom amb hac), l’Estat encara no havia “regulat” la cosa i qualsevol podia dur la banca. Eren guanys i pèrdues de suma zero entre els jugadors, tot quedava entre ells. Calia regular-ho...

Una mica més tard, va resultar que a la urbanització Sol de Mallorca de Calvià s’obria un casino on la gent podia anar a jugar legalment amb doblers; això sí, pagant entrada i sense possibilitat de dur la banca, la banca sempre eren ells, els que explotaven el casino. L’Estat ja havia regulat el joc però exigia, com si fos cosa pecaminosa, que s’instal·lés lluny de la població. Això fou possible gràcies a la primera llei del joc de la democràcia impulsada per Martín Villa. Una disposició que començava a “regular la liberalització” dels jocs amb doblers mentre es seguia prohibint que qualsevol posàs banca als cafès de poble. Successives mesures liberalitzadores anaren apropant el joc amb doblers a les poblacions i així, de mica en mica, els bingos i casinos s’anaren atracant al centre de les grans poblacions (Portopí, Teatre Balear, properament a la platja de Palma...), als cafès hi tornà a entrar el joc amb doblers ara en forma de màquines escurabutxaques (la versió postmoderna dels antics quartets) i, fins i tot, els jocs amb doblers aconseguiren assaltar les nostres llars amb l’arribada del jocs 'online' gràcies a internet. La ludopatia era un gran botí que no es volia deixar perdre. La doble moral dels que, per un costat, predicaven la pecaminositat del joc i, per l’altre, el 'business friendly' no era obstacle per al desenvolupament del prometedor negoci. Per descomptat, com als casinos, tant a bingos, escurabutxaques o als jocs via internet la banca sempre són ells...

Els cafès d’ara, sense billars, futbolins ni cartes, ben aviat hauran perdut definitivament la seva funció de punt d’encontre no programat que tenien antuvi i si el mantenen serà al preu de pagar per begudes cares que es consumeixen ràpidament. Els amos dels cafès ja no fan d’àrbitres en les discussions sobre qui havia fet burro a qui a les partides de canari, ni passaran el platet per compensar el fet que mentre jugues no consumeixes; simplement negociaran amb les empreses d’escurabutxaques. El joc no autoritzat és arraconat pels cafès (no dona diners) i perseguit per la policia (fa la competència als 'legals'), fins i tot locals de la tercera edat que juguen a bingo a 10 cèntims el cartó tenen problemes per seguir jugant davant les denúncies de competència deslleial dels bingos legals. Ben aviat, fins i tot per fer un truc o jugar a bingo, haurem d’encendre l’ordinador o anar a 'llocs autoritzats'.

¿Per arribar fins aquí ens perseguia la Guàrdia Civil quan jugàvem amb doblers a la dècada del 1970 i 1980? Ni els jugadors ni els números de la Benemèrita d’aleshores n’érem conscients, però segurament ja n’hi havia que ho cavil·laven; les escoles de negocis han posat en valor el que la moral conservadora considerava pecat i, de rebot, ens hem quedat sense poder jugar.