Els mallorquins batallam amb els jocs d’atzar durant tota la nostra existència. Qui no ha sentit a parlar d’aquella fortuna esvaïda o d’una empresa entrada en fallida per l’addicció a les cartes, al bingo, als jocs de taula dels casinos o, fins i tot, a les màquines escurabutxaques? De fet, avui sabem que la ludopatia és una malaltia que requereix un tractament especialitzat.
Sobta, per tant, l’avanç mediàtic i social que ha experimentat el joc definit com a no reservat a l’estat espanyol des de la promulgació de la Llei 13/2011 de 27 de maig. Estam parlant de les sales de joc i de les messions online, especialment les de caràcter esportiu, que duen a terme una pluralitat d’operadors autoritzats. Amb una actitud inversament proporcional a la que reben altres activitats addictives, com fumar, les autoritats han donat carta blanca a la lliure competència per atreure com més clients millor utilitzant tots els mitjans possibles i sense restriccions morals, horàries ni de destinataris. Els ídols esportius en fan publicitat a menors d’edat i els operadors ofereixen regals per atreure jugadors. Tot perfectament legal.
Per què va prendre aquesta mesura el govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy? Ras i curt, com una manera més de redreçar el dèficit públic creat arran de la crisi econòmica iniciada el 2008. La data del 2011 no és aleatòria en aquest sentit. Montoro i companyia pensaren que aquesta via d’ingressos era ideal per fer complir els requisits imposats per les directives europees; molt més adient i legítima que no, posem per cas, fer pagar als grans bancs o a les grans fortunes el daltabaix de la crisi.
La nova llei esdevé revolucionària si tenim present que, històricament, les autoritats civils i religioses, tant conservadores com progressistes, s’havien mostrat especialment sensibles als mals que provocaven els jocs d’atzar (al marge de la loteria i rifes ordinàries, per descomptat). A Mallorca en podem donar fe, de tot plegat, per poc que es consulti la literatura especialitzada. Per exemple, des de l’època medieval sovintejaren les prohibicions de la ‘gresca’, un joc de daus que se solia practicar a les places públiques, que comportava fortes messions en diners i freqüents aldarulls i bregues. Segurament, d’aquí va derivar l’accepció ‘anar de gresca’, entesa com gatzara, brega, encara que també alegria sorollosa. Arribà a tals extrems, la problemàtica, que hi ha casos documentats d’individus que demanaren al batle del seu poble que els impedís a la força participar en aquest joc. I no va ser l’única juguesca, de cartes, daus o similar, que es va vedar. Normalment només es permetien (i no sempre) les practicades després de dinar els diumenges i les festes. Origen, probablement, dels populars ‘bingos’ actuals els horabaixes d’aquests dies nadalencs.
Tanmateix, la gresca continuà com un perill latent a tota l’illa. Especialment, quan les autoritats relaxaven el seu zel. Tant fou així que, el 19 de juny de 1606, el lloctinent interí del governador, el bisbe Alfonso Lasso, va fer una dramàtica crida en què manava que, “per llevar los danys i escàndols (...) dels pobladors del present regne que se segueixen de la mala introducció de jocs il·lícits i perjudicials inventats per lo dimoni i per destruir-se uns als altres i no per passar temps, sa senyoria il·lustríssima dona per il·lícits i prohibits qualsevol manera de joc de daus, cartilla, carta girada, quarantí, gresca o altre joc que tingui semblança de gresca, ni altre joc de parar ni als bultos, sots pena de 50 lliures”.
No fou la darrera llei d’aquest estil. Fins i tot el mateix Carles III promulgà una pragmàtica vàlida per a tot l’Estat el 1771 en què es prohibien els jocs d’atzar a les cases particulars. Evidentment, no es referia a la loteria, importada a Espanya pel mateix monarca, o a les rifes que organitzaven els ajuntaments o altres institucions amb caràcter benèfic.
Res a veure, per tant, amb la situació actual. A partir de 2011 el joc d’atzar no reservat ha deixat de ser “un invent del dimoni” per passar a tenir la benedicció del capitalisme neoliberal i de la hisenda estatal, que en permet la difusió generalitzada entre tots els col·lectius i grups d’edat. Cap problema, per tant, si es fomenta la gresca i la ludopatia.