A què juguen?

La sessió del Parlament d’aquesta setmana passada, en què es duia al ple el debat i l’aprovació de la Llei de simplificació i racionalització administrativa, va ser un d’aquests episodis esperpèntics que ens regala, de tant en tant, la nostra política autonòmica. Presenciar el debat de la sessió, prop de la bancada del partit popular, és com veure un espectacle de mal gust d’allò que en diuen política. Saben que estan de cara a la galeria i només actuen per això. Aquesta és la part “estètica” de la qüestió. El fons és probablement encara més decebedor i únicament llegible en clau de posicionaments partidistes. És a dir, és un món on el que està en joc no és la representació del “poble”, com resa l’Estatut d’Autonomia, sinó el joc dels partits exercit a través de les funcions del poder legislatiu. Les negociacions i votacions no són en clau d’interès comú, són en clau d’interessos partidistes amagats rere discursos assajats per tenir un bon impacte comunicatiu i tot això, exercit des d’una manca de responsabilitat, supèrbia i condescendència per part d’algunes diputades i diputats que, sabent el que cobren i les seves atribucions, fa com a mínim empegueir. Una bona mostra d’això va ser la sonada equivocació de tot el grup parlamentari popular en la votació de les esmenes de Vox i que aquests –socis de govern– es negassin a repetir la votació (amb algunes veus de les files de l’oposició també disposades inicialment a negar-se a la repetició només per deixar en evidència la bancada contrària).

Però fins i tot això no és el més greu. El més greu és que aquesta comunitat autònoma va aprovar dimarts passat, amb l’excusa de la simplificació administrativa, un retrocés en matèria de protecció ambiental i territorial sense precedents. Una desregulació que romp l’avanç dels processos de regulació i ordenació territorial que tant han costat i que al llarg dels anys han intentat anar enfocant-se –encara que molt més tímidament del que faria falta– a intentar protegir sòl i recursos davant l’avanç voraç del mercat especulatiu i immobiliari. Un avanç, el de la construcció, urbanització i dispersió urbanística al camp, que ha anat lligat històricament de manera indissoluble i per desgràcia, a la indisciplina urbanística i fins i tot a la corrupció urbanística. La Llei aprovada és un premi als infractors en tota regla. Un premi que en absolut té a veure amb les justificacions argumentatives relatives a la simplificació administrativa. Un premi en forma d’amnistia de les edificacions i usos en qualsevol tipus de sòl rústic, de la recuperació de la prescripció de les infraccions o de desgravació de l’import del cost de la legalització. Així és, el frau desgrava a casa nostra i la irresponsabilitat política s’arregla, a posteriori (que està per veure) a cop de decret llei per esmenar les evidències del mal ús de la política, en les formes i en el fons.

Ara a més, els premis a les infraccions i a les expectatives de l’especulació es fan, a més, a costa del risc de la vida de les persones. La recuperació de la possibilitat de construir i legalitzar en zones de risc siguin inundables, d’incendis, d’erosió o esllavissament –que són els perills que més s’agreujaran per les condicions climàtiques de la crisi actual– és l’altra dels grans triomfs dels qui fa negoci amb el territori. Les pressions devien ser moltes perquè, després de l’evidència del que vivim i viurem en termes de crisi climàtica i després de València, s’impulsin polítiques tan evidents i irresponsablement negacionistes. A què juguen?, ens demanam. I la resposta és clara, juguen a creure’s déus impunes amb el territori, els recursos i la vida de les persones.