En Julen va al campament
El diputat Antonio Gallego, portaveu adjunt de Vox a Catalunya, va incendiar Twitter aquest diumenge en afirmar que un company de campament dels seus fills no havia fet amics pel fet de no parlar castellà. Afirma Gallego que l’infant en qüestió es diu Julen, té cinc anys i és natural de Guipúscoa, i el fet de parlar l’euskera a casa i a l’escola haurien impedit, segons el diputat ultradretà, que actualment el nen sigui capaç d’articular "una sola paraula" en castellà.
El més trist d’aquesta història no és el fet que s’hi pugui intuir una manipulació o simplificació de la realitat per tal de nodrir el fanatisme intolerant de Vox, ni tampoc la previsibilitat del tuit que publicaria Gallego en el cas hipotètic que una criatura basca quedés marginada d’un grup pel fet de no dir ni una paraula d’euskera: la culpabilització recauria segurament en els infants que marginen el nen castellanoparlant.
El més greu de tot, però, es dedueix d’imaginar la conversa de Gallego amb els fills al cap d’un parell de dies de començar el campament. I és que ¿quina mena de pregunta tendenciosa has de formular als teus fills de cinc anys perquè acabin esmentant el cas d’un nen basc que no té amics perquè no parla castellà a l’escola ni a casa –també em demano com ho han esbrinat, això, els fills de Gallego, si, com diu el seu pare, en Julen ni tan sols pot expressar-se en castellà a l’estil paròdia d’indi (jo-no-castellà-escola-casa)? ¿Com incorpores a la conversa quotidiana amb els fills una preocupació sobre els hàbits lingüístics del campament, si no és que els vols inculcar un prejudici envers les llengües cooficials, un sentiment d’amenaça, un motiu de recel?
Em pregunto si en Julen no els va parlar en castellà perquè no en sap o perquè simplement va intuir que, ben mirat, no tenia res a dir als fills ofesos del diputat Gallego.
