Junqueras ressuscitat

Oriol Junqueras torna a ser president d’Esquerra Republicana. Es va estrenar en el càrrec el 2011 i, pel cap baix, ho serà fins al 2028. D’entrada, deu reflexions a rajaploma.

1. Al final, ni Foc Nou, ni cap mena de Nova Esquerra. Que la militància decideix, això sí que ha estat veritat.

2. Els votants d’un partit i els seus militants no tenen per què veure les coses de la mateixa manera. Qui paga la quota per sostenir el partit i qui escull els càrrecs és, també, qui està més atrapat per la teranyina de relacions personals.

3. Qui resisteix, guanya. Les consecutives patacades electorals duríssimes d’ERC, al capdavall, li han costat el càrrec a Pere Aragonès i a Marta Rovira. Junqueras, en canvi, que era el president del partit en les desfetes, continua com si res.

4. Si fa el que feia, la tendència està clara: els resultats encara poden anar a pitjor. Canviarà, doncs, la seva política?

5. Junqueras no ha arrasat, com preveia mesos enrere. Ha passat pel tràngol d’una segona volta i tan sols ha guanyat per 600 vots, amb poc més de la meitat dels suports. Queda lluny quan se l’aclamava amb més del 80% dels vots. El bany de realitat esdevindrà cura d’humilitat?

6. Els 824 vots de Foc Nou de la primera volta, la meitat han anat per a Godàs, una quarta part per a Junqueras i una quarta part han votat en blanc. No mullar-se té aquestes coses, que s’afavoreix el peix gros.

7. Xavier Godàs no ha fet una bona campanya. Amarat de bones intencions, ha pagat cara la candidesa. Ha anat als debats amb el lliri a la mà i Junqueras, bregat en la política, se l’ha cruspit.

8. No he entès, encara, per què tot allò que la gent d’Esquerra ens filtra als periodistes i opinadors sobre Oriol Junqueras en veu baixa, sobre el seu grau de coneixement dels fets del partit, després no ho deixen anar en campanya. Qui vulgui peixet, que es mulli el cul. Si el volien fer fora, que ho haguessin explicat públicament, amb valentia, perquè tots els militants poguessin votar amb major coneixement de causa. Callar en campanya i esperar que la premsa faci la feina bruta és covard, estèril i passat de moda.

9. La retòrica de Junqueras, al capdavall, funciona. El coneixem de fa tants anys que ja el tenim molt sentit i sabem que actua per cansament del rival. Sigui un entrevistador o un candidat en un debat, Junqueras aconsegueix la rendició per esgotament. Sempre respon llarg, sovint fuig d’estudi, els circumloquis van com l’aigua i, sobretot, és el rei de les anàfores, aquella repetició d’un grup de mots al començament de cada frase, que l’ajuden a emfasitzar els seus arguments. A banda de dominar el llenguatge, de predicar amb to de sermó de diumenge, juga amb la ironia i és un pou d’història, d’economia i de ves a saber què, i se situa en un púlpit de superioritat on sembla trobar-se còmode. Vist fredament, sembla que tots els que l’escoltem siguem enzes o no li arribem mai a la sola de les sabates.

10. Aquesta immodèstia oral abrasiva es compensa amb la seva gestualitat. Després de veure els debats d’aquesta campanya, m’he adonat finalment del truc comunicatiu del personatge. L’ús que fa de les mans, en posició de benvinguda, és la clau. Les té sempre obertes, amb els palmells amunt, a l’altura de la cintura. És la imatge en què tantes vegades hem vist representat el Jesús ressuscitat a les pintures del Renaixement. De Fra Angelico al Crist a la tomba de Pietro Perugino que es pot contemplar al Louvre. El president d’ERC remarca cada frase amb aquest moviment de mans que denota honestedat, obertura, de persona que no t’oculta res. El nen que diu mentides, amaga les mans. Ell les ensenya, les obre i les mou compulsivament per ajudar a retenir el missatge. Potser no és una postura estudiada sinó, tan sols, un tic de comunicació no verbal inconscient que li serveix, si convé, per predicar sal i vendre vinagre.