Junts, ara sí que sí
Junts ha sortit del seu congrés a Calella com una organització reestructurada i revitalitzada, disposada a recuperar centralitat, i sobretot, a tornar a governar a Catalunya. Per fer-ho, s'ha volgut presentar com una formació capaç de fer-ho tot alhora: independentisme unilateral i (en lletra més petita) això que ells mateixos en solen dir autonomisme, o treball de gestoria. Una mica allò de la dita, de voler mirar el plat i les tallades. Per aconseguir-ho, han confeccionat una executiva de caràcter inclusiu, han fet sortir quasi delicadament Laura Borràs de la presidència del partit i al seu lloc hi han posat Carles Puigdemont, que queda reconfirmat com a líder. Majories a la búlgara, ponències aprovades amb noranta-nous per cent, llistes tancades i bloquejades.
Perquè tot això funcioni cal que Puigdemont pugui exercir plenament el seu lideratge, i perquè Puigdemont pugui exercir el seu lideratge cal que sigui finalment amnistiat (a pesar del boicot del Suprem a la llei d'amnistia). Perquè Puigdemont sigui finalment amnistiat cal que governi el PSOE, i perquè governi el PSOE cal que s'aprovin els pressupostos de l'Estat. De les negociacions perquè tot això passi, Junts en vol treure també les famoses competències sobre immigració, que van directament lligades a les polítiques de seguretat: dues importants línies polítiques europees en què Junts adopta de cada dia més un discurs de dreta tirant a populista, molt en sintonia precisament amb els aires que corren per Europa. I amb un ull posat al particular també juntaire: Aliança Catalana i la possibilitat de pactar-hi si es presenta el cas (al congrés de Calella no es va esmentar la qüestió). Fins aquí la part “autonomista” de tot plegat.
Pel que fa a la part de l'èpica i els somnis independentistes i unilaterals, Junts persisteix en la mateixa retòrica. Els hiperlideratges tenen el perill del providencialisme, i parlar d'haver estat els darrers anys “dins les casernes d'hivern” grinyola amb l'evidència d'haver-los passat governant Catalunya, des de la presidència o des d'un govern de coalició que va trencar, precisament, Junts. Hi havia repressió, i tant, però es tenia dins les mans un poder polític i institucional que es va malbaratar. Per altra banda, és curiós, com va fer Jordi Turull, reivindicar “la validesa i la potència” de la declaració d'independència del 27 d'octubre, quan en el seu moment aquesta declaració no va ser ni publicada al DOGC (potser per això va dir “validesa”, però no “vigència”). En general, i això val també per a ERC, cal tenir prou coratge per sortir a dir que aquesta vegada sí que ho farem tot, quan durant set anys l'únic que s'ha fet ha estat corroir la majoria que aquests dos partits (més la CUP) van tenir al Parlament, fins a perdre-la. El congrés d'ERC es presenta diferent pel màxim enfrontament intern que s'hi viu, i perquè el lideratge de Junqueras sí que hi és qüestionat, però és bastant probable que Junqueras torni a sortir-ne president. Grans moviments per no moure's d'on eren.
