Junts té una carta perdedora

Els resultats electorals d’aquest diumenge no han estat els que es deien. Una cosa és l’opinió pública, i l’altra l'opinió demoscòpica publicada amb la pretensió, justament, d’incidir sobre l’expressió electoral de la ciutadania. Amb una política tan polaritzada com fa temps que és l’espanyola, els blocs antagònics s’han mantingut en les seves posicions, encara que amb una correlació una mica diferent de la que s’havia prefigurat. Espanya no és tan carca ni reaccionària com s’afirmava. Encara que pels pèls, el bloc progressista és majoritari. Resulta de difícil compra l’associació del conservadorisme més tradicional empeltat de liberalisme econòmic extrem, amb aquesta nova extrema dreta a la qual li agrada expressar-se de manera radical i excloent. Encara que incapaç de fer triomfar el seu relat als mitjans, el govern d’esquerres ha fet transformacions ingents els darrers quatre anys: salari mínim, reforma laboral, gestió de crisis, ampliació de llibertats... Conformar blocs estancs probablement no és políticament el millor ni gaire recomanable. Quan la dreta, amb una estratègia trumpista, construeix un enemic –el sanchisme–, resulta inevitable fer-hi front per tal de defensar els avenços de progrés i les llibertats assolides. Malgrat alguns intents, el relativisme sobre els blocs no el compra una majoria de l’electorat que sap el que s’hi juga. El fracàs electoral de l’independentisme a Catalunya ho evidencia. A més d’un cert afartament de tanta promesa incomplerta, hi havia la necessitat de saber on aniria a parar el seu vot. El contrapunt dels resultats del nacionalisme basc deixa força clares les coses. Allà tothom sabia el seu camp de joc.

Hi ha qui diu que l’aritmètica electoral i la conformació parlamentària donen a Junts una gran oportunitat, que li han proporcionat un moment decisiu. La dreta espanyola, ressentida per no poder formar govern, afirma que ara la peça clau per a Pedro Sánchez i el progressisme hispànic seria Carles Puigdemont, tot esperant que aquest sigui fidel a la línia de comportament erràtic i aposti per bloquejar la situació. La nit electoral, l’alegria dels juntaires resultava poc comprensible si tenim en compte la patacada de l’independentisme a Catalunya i el fet que la seva opció només representava ja un esquifit 11% dels electors. La casualitat aritmètica de l'ajustat resultat final dels dos blocs en confrontació a Espanya els proporcionava, al seu entendre, una carta addicional, un comodí que podrien vendre car, i així ho van expressar de manera satisfeta. Com que s’havien posicionat com a equidistants durant la campanya sobre la partida de fons que es jugava, ara de manera fenícia podrien especular al millor postor exigint dues peces que ningú els donarà: amnistia i referèndum d’autodeterminació. De fet, l’error de partida per la seva banda és no saber que ja ningú espera res d’ells. Ara no disposen d’una oportunitat, sinó que es troben atrapats en les seves contradiccions. Facin el que facin, es retraten. Això més aviat és una llosa que els pesarà molt durant temps. Els que, tot i haver obtingut resultats tan minsos, pretenen erigir-se en representants de tots els catalans, no han entès –ni ho entendran– que en la confrontació de dos grans blocs de la política espanyola, dos terços de l’electorat de Catalunya es pronuncien clarament per l’opció progressista. L’aritmètica, faltada de legitimitat política, val per a ben poc.

Junts no té escapatòria i, faci el que faci, es posarà en evidència. Que no volia ni vol un govern de Sánchez és força evident. Una victòria de la dreta autoritària i, justament, extremadament nacionalista, creien que els era molt beneficiosa. Obria la porta a una política de confrontació oberta i a la possibilitat de crear un context de reagrupament de les forces del camp independentista al voltant de la seva estratègia rupturista d’embat contra l’Estat, en una dinàmica d’acció/repressió com la que practicaven els revolucionaris dels seixanta i setanta arreu del món. Aquesta preferència dels unilateralistes s’havia de conformar com si fos un “accident”, i no com una aposta oberta, com ho hauran de fer ara. Se’ls veurà clarament el llautó, la preferència del “com pitjor, millor”. El bloc d’esquerres de la política espanyola no necessita ni crec que busqui –encara que la dreta hispànica s’afartarà de dir-ho– el suport d’un partit ja tan minoritari, reaccionari i alineat amb postulats del populisme extrem. N’hi hauria prou que mantinguessin la posició expressada en campanya –que el que passi a Espanya no va amb ells– i s’abstinguessin. Però no ho faran i apostaran pel bloqueig. Com en la faula de la granota i l’escorpí, votaran amb Vox i el Partit Popular perquè fer-ho està en la seva naturalesa. Tindran els seus cinc minuts de glòria, ja sigui amb el bloqueig o amb el moment surrealista de fer Feijóo president. El seu recorregut, però, s’haurà acabat. Resulta obvi que ningú en la política espanyola carregarà amb les excentricitats de Junts, seria un error i un suïcidi. Resulta molt més saludable, si no hi ha més remei, tornar a eleccions.