Junts, amb els deures per fer

L’octubre del 2017, Oriol Junqueras i ERC van resultar determinants perquè, el dia 27, Carles Puigdemont dugués a terme la declaració frustrada d’independència. Els republicans, però no únicament ells, esclar, van empènyer Puigdemont perquè es llancés, tot i els dubtes del president. A pesar d’això, poc després, Esquerra Republicana va fer un cop de timó i va passar de l’unilateralisme al pragmatisme i la negociació amb el PSOE. La història és prou coneguda.

Junqueras va entendre molt aviat que el que s’havia viscut era, malgrat l’èpica d’alguns episodis, fonamentalment una derrota de l’independentisme a mans de l’Estat. Va entendre igualment que això comportaria tornar a la política d’abans. A l’autonomisme o, per dir-ho altrament, al terreny de joc que delimiten la Constitució i l’Estatut. No deixa de ser significatiu, i alhora sorprenent, que el partit que havia mantingut encesa la flama independentista, també quan els independentistes cabien en un vagó de metro, decidís dur a terme un canvi de rumb tan aparatós i sobtat.

Els republicans es van avançar perquè van entrellucar que s’imposaria el retorn, amb tots els matisos que es vulgui —és impossible tornar al passat—, a la realitat anterior al Procés. I se’n van sortir perquè, al contrari del que ha estat una constant en la seva llarga història, curulla de desacords i trencadisses, en general la disciplina es va mantenir, en especial de cara enfora, gràcies a la determinació de Junqueras i el nucli dirigent del partit.

Tot amb tot, naturalment, aquest gir i la forma com es va executar han comportat notables costos per als republicans des d’aleshores. ERC ha anat pagant aquestes factures i entomant el desgast. Carles Puigdemont, mentrestant, seguia inflexible i mantenia durant gairebé sis anys una posició octubrista, de confrontació amb l’Estat. 

Així doncs, just abans de les eleccions anticipades del passat 23 de juliol, ens trobem amb una ERC que ha consolidat la seva estratègia pragmàtica, d’acostament a l’esquerra i d’entesa amb el PSOE. Mentrestant, a Junts continuen entonant el no surrender. Durant la campanya, aquests últims no deixen de repetir que, si no hi ha referèndum, no hi ha res a parlar amb el PSOE. Puigdemont assegura que mai no farà Pedro Sánchez president del govern espanyol. Al distanciament entre ERC i Junts hi contribueixen aquestes diferències estratègiques i la permanent lluita política i electoral, però s’hi sumen també altres factors, en especial l’animadversió mútua entre les cúpules de les dues grans forces independentistes. 

Els resultats del 23 de juliol, una paradoxal carambola aritmètica, regalen a Junts per Catalunya la clau de la presidència espanyola. I, en contra del que havia dit i repetit, el partit fa, com la “traïdora” ERC anys abans, un gir de 180 graus. Primer, negocia la mesa del Congrés amb el PSOE i, a continuació, la investidura de Sánchez. Puigdemont dona el sí a Sánchez —bàsicament a canvi de l’amnistia— i es converteix en un dels socis importants per a la nova legislatura. El PSOE passa a dependre de Junts, i Junts —no ho podem perdre de vista— a dependre del PSOE.

El canvi de Junts l’imposa Puigdemont en persona, no sabem si perquè, després de reflexionar-hi a fons, conclou que ha arribat el moment de rectificar o perquè no vol deixar escapar l’amnistia i el que suposa per a ell i molts altres. Sigui com sigui, causa una sorpresa majúscula. Als pragmàtics de Junts, que són majoritaris, en positiu. A l’altra part de Junts, molts dels integrants de la qual fins aleshores havien seguit Puigdemont a ulls clucs, en negatiu. Caldrà veure si aquest sector més abrandat decideix quedar-se al partit o bé enfilar un altre camí. 

Era evident que algun dia Junts havia de baixar del ruc —no es pot negar la realitat eternament— i adoptar una estratègia que fos comprensible i, el més rellevant, útil per a Catalunya. En aquest sentit, mentre ERC potser es va precipitar en modificar la seva posició tan aviat i quan tot era encara molt recent, segurament Junts per Catalunya, al seu torn, ho ha fet massa tard, de manera que ara els de Puigdemont es troben amb quasi tots els deures per fer. D’una banda, han d’acabar d’interioritzar i consolidar el gir pragmàtic. De l’altra, han de perfilar-se ideològicament, en termes de dretes i esquerres, i oferir un projecte de país clar i entenedor als ciutadans. Aquest segon procés de definició causarà també grinyols i discussions, ja que fins ara Junts ha estat, malgrat el pòsit convergent, un col·lectiu heterogeni en què el més important, el que relligava els seus integrants, era l’apassionament independentista.