Junts per la dreta
Junts per Catalunya té tot el dret de dretanitzar-se, o de mostrar la dreta que en realitat sempre havia representat, però aleshores això comporta renunciar a l’ambigüitat, o l’equidistància, o l’ambivalència, o com en vulguem dir. Ja no val dir allò de “ni dreta ni esquerra, a nosaltres només ens importa Catalunya”. Això deixa de funcionar quan el vot de Junts s’arrenglera sempre o molt majoritàriament amb la dreta. I no tan sols el vot, sinó també les propostes: és el cas de la multireincidència, un tema que ha quedat tapat per l’enrenou que ha aixecat el vot de Junts contra la regulació del lloguer, però que torna a ser una qüestió important i sensible, plantejada des d’una òptica reaccionària i propera al populisme xenòfob de ja sabem qui.
Tampoc és creïble repetir, com solen fer Nogueras i Turull, que Junts no forma ni vol formar part de cap bloc espanyol. Si un partit té grup parlamentari a un Parlament com el Congrés de Diputats, fortament dividit en un front progressista i un de dreta dura o molt dura, és inevitable que el vot d’aquest grup parlamentari caigui d’un costat o de l’altre, i el vot de Junts ja ha caigut diverses vegades del costat del PP i Vox, que es troben així reforçats per un aliat no tan inesperat com pugui semblar. “Els socialistes van donar suport al 155”, solen repetir els partidaris d’aquesta manera de fer. Cert, i el PP i Vox representen els que literalment se’l van inventar (van forçar una interpretació punitiva del tristament cèlebre article 155 de la Constitució) i encara ara repeteixen que va quedar curt.
Si un partit es presenta a les eleccions espanyoles és precisament per incidir tant com pugui en la política espanyola, en un sentit o en un altre, i això és justament el que han fet sempre els partits catalans, es definissin com a catalanistes, nacionalistes, sobiranistes, republicans o independentistes. Ja fa un cert temps que creix entre l’independentisme de dretes la idea de fer caure Pedro Sánchez i el seu govern, alguns perquè realment pensen que és una bona estratègia (per aconseguir què?, seria la pregunta) i d’altres per revengisme o per una suma de tírries diverses. En l’horitzó del congrés de Junts, surt com a favorita (beneïda per la direcció, si més no) la idea de configurar un “front patriòtic”, que suposadament hauria de confrontar-se amb un front patriòtic paral·lel de la dreta espanyola i així reviure els vells dies de glòria de les grans mobilitzacions independentistes. El problema és que les coses ja no són tan clares: és cert que la política catalana “s’ha espanyolitzat”, sobretot en el sentit que, tant a Espanya com a Catalunya, la dreta tradicional cada dia assumeix més tics i envia més senyals al seu corresponent de l’extrema dreta. Posats a fer opcions catch-all, ves que a Catalunya no sigui més capaç de construir-la algú com Salvador Illa, a qui Junts acusa d’espanyolista, però que de moment té la presidència de la Generalitat i es comporta com un catalanista cristià i pragmàtic dels de tota la vida. Com els de Convergència i Unió.
