Junts, el PSOE i l'erosió de la democràcia
La política ha anat esdevenint performativa. Els continguts, els objectius i la representació d’interessos no són a la primera capa del que és polític. Predomina el concepte d’escenificació, de la construcció d’un relat, no tant que suporti una visió racionalitzadora com que apel·li a la dimensió emocional. No es tracta tant de “fer” o actuar per assolir alguna cosa, com de demostrar que “s’és” per a consum i reforçament d’acòlits, per marcar el perímetre i, de passada, debilitar els rivals convertits en “l’altre”. Aquest llenguatge de polaritat, de negació i desafiament continuat afirmen alguns politòlegs que ara és el que cal per estar en el joc de guanyar o desallotjar l’ocupació del poder en un moment determinat. Hi ha a qui li agrada de parlar de manera engolada dels spin doctors, una mena de personatges maquiavèl·lics més propis de Joc de Trons que sembla que són els que xiuxiuegen a l’orella dels líders polítics que compten. Una mena de mags, faltats de projecte, idees o moral que prometen portar-te a collibè al poder i que s’han apropiat de tota dignitat que li pogués quedar a la política per convertir-la en un joc de suma zero amb uns efectes socialment i culturalment absolutament destructius. Gent sense principis a qui no els han ensenyat que, en democràcia, les formes constitueixen el fons dels projectes. Que incendiar el bosc per una escalfor temporal et proporciona molts anys de terra cremada.
L’estratègia de la tensió en què s’ha instal·lat Junts a Madrid, de fet l’únic lloc on fa política, té molt d’això. Una ostentació de desqualificacions, amenaces, menyspreus per, després d’haver acumulat notables costos per a la consideració de la política, acabar cedint. El possible benefici col·lectiu d'allò que s’ha pactat ha quedat desgastat i consumit pel camí. El ciutadà el que veu és una mostra de prepotència, supremacisme, catalanisme ranci i cap mena de preocupació per allò de què realment es tracta. El cost polític d’aquestes escenificacions resulta brutal, i no només per al PSOE, sinó per a la confiança i la reputació del sistema polític. En els temps que corren s’experimenta arreu un desgast de la cultura i la credibilitat democràtica, comparable al que es va patir als anys trenta del segle XX. Incidir en actuacions que tornen aquesta cultura més vulnerable i menystinguda és una autèntica irresponsabilitat. Junts tenia dret a contribuir al fet que es configurés un govern de progrés a Espanya. Podia haver dit que no. Si ho va fer, va ser per una llei d’amnistia en la redacció de la qual va participar, amb les dificultats polítiques perquè una bona part de la societat espanyola i catalana ho entengués. L’esquerra catalana i espanyola va fer una aposta per la conciliació amb Catalunya, i alhora per la governabilitat. I, tot i això, no va donar suport a la primera votació de la llei d’amnistia. Es tractava de desgastar i d'exhibir una estratègia política que faci l’efecte que tot s’extreu amb fòrceps i pagant “un elevat preu” i per avançat. La deslleialtat s’ha convertit en una manera de practicar la política. No hi ha acords ni pactes que valguin, encara menys el que el país necessita. Del que es tracta és d’atreure el focus, encara que en realitat es tingui poc a dir. Serà bo que algun dia Míriam Nogueras avaluï el dany reputacional que ha provocat a la salut democràtica i a la consideració de Catalunya, ja que la temptació a confondre la part (petita) pel tot resulta evident per a uns i altres.
Es va rebutjar la convalidació del decret òmnibus que portava, bàsicament, mesures de tipus social (revalorització de les pensions, bonificacions al transport...) justificant-ho amb la falsedat que portava incorporat una alça de preus dels aliments. Una falsedat i una immoralitat a la qual també va recórrer el Partit Popular. La ciutadania, voti el que voti, no pot entendre-ho si al final i després d’una allau de barroeries i escenificacions per enaltir-se s’acaba per votar favorablement. No és una estratègia política ni raonable ni comprensible. No és que hi hagi una visió diferent o un intent de fer caure el govern. Es vol debilitar el sistema, l’Estat i la ciutadania de bona fe. Bàsicament, es fa “perquè es pot”, per reclamar l’atenció i voler aparentar allò que no s’és. Per molta aritmètica que hi posem, 7 de 350 diputats donen per al que donen. Fer-se valdre està bé, fer el milhomes, no tant. Serà molt difícil recuperar la credibilitat de la política mentre els líders i grups polítics no siguin estables i fiables, mentre estiguin pendents d’una contínua actuació, de girs de guió i d’una tendència malaltissa al predomini d’accions pròpies de quadres egocèntrics i narcisistes que no pas de polítics en exercici d’una activitat que requereix, abans que res, coherència, responsabilitat i respectabilitat. Fracassada l’estratègia del Procés, veig opinadors i polítics afirmant que ara torna l’antiga Convergència. Devia marxar molt lluny, perquè de moment no es veu per enlloc.
