Justa injustícia
El Sr. Rigo, protagonista sense pretendre-ho de molts articles de premsa, s'ha convertit en una víctima més de l'arbitratge d'un judici amb jurat! El súmmum de l'absurd arriba quan, després de considerar-lo culpable, se'n vol demanar l'indult! Injustos i justos alhora. I amb aquest veredicte em pregunto: la gent corrent estem preparats per a jutjar, i, sobretot, quan manquem de coneixements sobre les lleis i en alguns casos no estam prou preparats per a tenir una visió més analítica?
Quan es tracta de les vides de les persones i els seus drets no n'hi ha prou amb les bones intencions, i, per a ser més justos, que cadascú es quedi amb les seves bones intencions i no perjudiqui les víctimes. Quan un no sap o no està en situació d'impartir justícies o no veu més enllà de les seves pròpies limitacions, que s'aparti abans de fer mal. Certament, va haver-hi un mort, i qualsevol pèrdua de vida humana irrecuperable és lamentable i trista, però, i si el mort hagués estat la víctima que s'està jutjant ara?
Estàs adormit al teu llit, a casa teva, tinguis l'edat que tinguis –en el cas del Sr. Rigo una persona d'avançada edat–, t'assalten i intentar defensar-te ja no és garantia de la teva innocència. El Sr. Rigo, de qualsevol manera, no hauria pogut defensar-se si els dos joves, plens de vitalitat, haguessin entrat en un forcejament amb ell. Segurament mai no hauria pogut defensar-se. Cal ser descarat i mancat d'empatia per a planejar robar a una persona i, a damunt, a la seva pròpia casa. Certament, no faig més que narrar allò evident, però on queda el dret a l'autodefensa? Els lladres han tingut suficient temps per a planificar el seu cop, però el Sr. Rigo va actuar en pocs minuts sense saber el que estava passant ni planificà res més que un plàcid descans a la seva pròpia casa. Considerar-lo culpable per a després pensar a demanar-ne l'indult resulta absurd. Com va dir Voltaire, “és millor arriscar-se a salvar un culpable que condemnar un innocent”. Amb el que s'ha dit no justifico la mort d'una persona, però em pregunto: on és el límit?
D’altra banda, la justa injustícia afecta la vida dels ciutadans anònims i es reflecteix en tants aspectes com desnonaments a famílies necessitades, el no dret al propi habitatge amb ocupes –i quan generen destrosses, ningú més que els propietaris assumeix les despeses de les reparacions– i algunes causes en què el més important és tenir uns bons lletrats que coneguin els laberints i els soterranis dels trampes de les lleis.
La injusta justícia és també el lema del dia a dia. A alguns no els atrapen mai les arpes de la justícia, uns altres han d'esperar llargs anys. Feta la llei, feta la trampa, i així la Justícia, com a concepte global, perd el rumb i l'intent de veure el món amb vista borrosa, arribant a ceguesa selectiva, perjudica seriosament alguns innocents. Lamentablement, la justícia, a vegades, a més de cega, és sorda, muda, entremaliada, gens equitativa i en alguns casos descaradament polititzada!
