Contaminació: la justícia entre bambolines
Plou sobre mullat: amb la repressió del procés independentista els jutges van passar d’estar protegits a les ombres del fons de l’escenari públic a posar-se en primer pla, sobre el qual es concentren els focus. Fou per obra i gràcia del govern Rajoy, que, amb el suport de la majoria de les forces polítiques espanyoles, davant la manifesta impotència per canalitzar políticament la qüestió catalana, va decidir traslladar la qüestió independentista de la via política a la judicial. I va col·locar aquest poder a un nivell d’exposició pública no gens habitual.
2. Poder. Sempre és bo recordar una cosa evident: el judicial és un poder constitucional de l’Estat, com ho són el legislatiu i l’executiu. Poder, diguem-ho amb la fórmula pudorosa del diccionari, és “la facultat que posa en estat de fer alguna cosa”. Traslladem-ho a la vida pública. Del poder emana l'autoritat. Tot poder institucional està condicionat pels límits que marquen les lleis. Però també per unes pràctiques, uns hàbits, una història. I per les persones que el componen.
És en les fases de gran exposició que apareix la cara fosca que tot poder té, es multipliquen les desconfiances i es qüestionen les actuacions. I ens sorprenem que el poder judicial bloquegi decisions netament polítiques en el marc de les inquietuds del present: per exemple, la lluita contra la contaminació.
Si el legislatiu ha d’exercir el control polític de l'executiu, al judicial li correspon el control jurídic, és a dir, el compliment de la llei. Aquest és el marc, però a partir d'ell operen el context, les persones, les relacions de forces, la múltiple trama dels interessos. I aquí venen les disfuncions.
La promoció en el poder judicial no es fa pels mecanismes democràtics de representació sinó per la via meritocràtica (l’oposició), amb un pòsit aristocràtic de casta, i amb un rol important dels padrinatges (mestres i familiars). Les institucions tenen una natural dinàmica conservadora que s’aguditza en el poder judicial. I aquesta dinàmica es tradueix en una certa arrogància que permet situacions irregulars com un Consell General amb quatre anys de caducitat que segueix manant (és a dir, donant mal exemple). Un Consell, d'altra banda, nomenat pels partits polítics i en què legitimitat judicial i prejudicis ideològics es confonen, en un espai inclinat al conservadorisme.
3. Pressions. Però, al marge de l’estructura institucional, la societat està articulada a través de poders econòmics i socials cada cop més poderosos i amb capacitat creixent d’intimidació, molt accentuada des que la revolució neoliberal els ha donat una potència de difícil limitació. I aquests poders actuen en defensa dels seus interessos sobre tots els poders institucionals, també el judicial, com es pot constatar en aquest cas concret, en un moment en què el sector de l'automòbil ha d’afrontar una transformació complicada.
Si a tot això hi afegim les tendències conservadores del marc legal, el clima de ruptura institucional dels darrers anys i una inquietant mutació en què, per tot Europa, l’extrema dreta està prenent la crítica social a l’esquerra, el còctel està preparat perquè justícia i polítiques transformadores xoquin sovint.
Serà interessant veure en què queda la resolució del TSJC quan hagi passat pel Suprem. Però és evident que costa assumir una intervenció tan contínua de la justícia en la política. I no només en allò que concerneix el procés independentista. No dubto que els que se senten afectats per una decisió política tenen dret a defensar-se davant la justícia, però alguna cosa falla en la cultura democràtica de la societat quan això es fa de manera sistemàtica. Hi ha certes elits (si és que se’n pot dir així) que se senten per sobre de la llei i no suporten que se'ls posi límits. Que aquests conflictes guanyin visibilitat és una bona notícia. Sobretot quan hi ha urgències, com l'ecològica, que no es poden fer esperar.
