És la justícia, estúpid!

MadridAmb la reforma del govern espanyol el president Pedro Sánchez busca reparar com a mínim dues grans àrees de funcionament en les quals han aflorat grans fracassos. El primer és extern: la política judicial; el segon és intern, el de la direcció del seu gabinet.

En el terreny de la política judicial, ni la vicepresidenta Carmen Calvo ni el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, han aconseguit els principals objectius del govern. El bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), del Tribunal Constitucional (TC), del Tribunal de Comptes i del Defensor el Poble es manté en peu. I tant Calvo com Campo van obrir expectatives en la seva capacitat per superar aquest bloqueig.

L'elecció de Campo per a la cartera de Justícia va tenir dues consideracions, entre d'altres. L'aposta, en primer lloc, per les seves relacions amb l'exmagistrat del TC Enrique López, secretari de justícia del PP i conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, per aconseguir la renovació d'un CGPJ caducat el desembre del 2018. I que, es diu aviat, ja s'ha menjat de facto dos anys i sis mesos del mandat del consell que l'havia de substituir. I, en segon lloc, la seva relació d'amistat amb el president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, tenint en compte la tramitació -ja prevista el gener del 2020 per Pedro Sánchez- dels indults als dirigents independentistes empresonats.

Encara que l'informe del Tribunal Suprem sobre els indults no era vinculant per al govern espanyol, Sánchez esperava un informe contrari de naturalesa estrictament professional.

Ni la renovació dels òrgans constitucionals es va aconseguir, ni l'informe de la sala segona del Suprem va tenir la neutralitat institucional esperada. El ponent Marchena va acusar Sánchez d'autoindultar-se.

Calvo, per la seva banda, ja havia apostat en el seu dia, el 2018, pel nomenament de Marchena com a president del nou CGPJ i del Tribunal Suprem, i més recentment les seves apostes -segons els noms analitzats internament- per la renovació del Tribunal Constitucional s'han revelat com a pacificadores d'una dreta conservadora cada vegada més més a punt d'agafar el trabuc. O de llançar-se als braços de Vox.

D'anècdotes n'hi ha per donar i per vendre. Sánchez, per exemple, va encaixar molt malament les baralles de saló de Carmen Calvo amb els socis d'Unides Podem, així com les afirmacions de Campo en una tribuna periodística, la primera quinzena de maig, segons les quals l'executiu estava disposat a "estudiar i proposar a les Corts canvis legals addicionals" en cas que el Tribunal Suprem no avalés les limitacions de drets fonamentals com el de circulació o reunió sense el paraigua de l'estat d'alarma.

Campo es va veure obligat a matisar la seva posició escrita a sol·licitud expressa de la Moncloa després que Sánchez expressés el seu disgust.

Precisament, el testimoni de la irritació creada tant amb Calvo com amb Campo serà ara clau -juntament amb la nova ministra de Justícia, Pilar Llop- en la futura estratègia de la Moncloa en el disseny de la política judicial. Es tracta de Félix Bolaños, fins ara secretari general de la Presidència i home de confiança de Sánchez.

La factura del 4-M

Però hi ha altres venjances. Com les que han fulminat el secretari d'organització del PSOE i ministre de Transports, José Luis Ábalos, i Iván Redondo, director del gabinet de Sánchez. Tots dos paguen la factura de la fallida moció de censura ordida a Múrcia, la qual, al seu torn, va derivar en l'anticipació de les eleccions a la Comunitat de Madrid en què el PSOE va patir una derrota espectacular.

Ja Sánchez havia criticat en l'executiva del partit, després del 4-M, la distracció dels seus assessors a la Moncloa respecte al desenllaç de les eleccions a Madrid, en el que es va ser interpretat com una al·lusió velada a Redondo.

Una altra rectificació important és la que ha fet Sánchez amb el nomenament de José Luis Albares com a ministre d'Afers Exteriors, la qual cosa, segons fonts governamentals, és el reconeixement explícit de l'error que va cometre amb el nomenament d'Arancha González Laya, l'expressió més rellevant del qual ha sigut la gestió de la crisi amb el Marroc.

La influència de Zapatero

El cessament de Carmen Calvo ha permès reduir les quatre vicepresidències a tres i facilitar l'ascens de Nadia Calviño a la vicepresidència primera, cosa que és un gest de complicitat amb la Comissió Europea, que el 16 de juny va aprovar el pla de recuperació i resiliència d'Espanya.

La influència de l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero s'ha deixat sentir en la reestructuració. El cessament d'Iván Redondo ha estat acompanyat del nomenament en el seu lloc d'Óscar López, home de Pepe Blanco i de Rodríguez Zapatero. I el "descobriment" de Pilar Llop, que ara ha estat nomenada a Justícia, també es deu a l'expresident del govern espanyol.