Justícia política
1. Xerrameca. Sedició, malversació, poder judicial és la cançoneta que domina aquests dies l’escena política. El president Sánchez –reconegut pel seu sentit de l’oportunitat– ha vist la davallada de l’independentisme, en un moment en què bona part dels seus portaveus més sorollosos han passat de proclamar la imminència de l’embat a omplir-se la boca amb la paraula fracàs, com una ocasió per fer reformes legals pacificadores que evitin que la justícia tingui la darrera paraula sobre un conflicte que s’hauria de canalitzar políticament.
La majoria que dona suport al govern espanyol ha entrat en el joc, Esquerra Republicana i una part de l’independentisme també. Però immediatament hem assistit a un patètic debat públic en què el tema no és la qualitat i la significació de les reformes, sinó treure espuri avantatge d’un debat que podria ser rellevant si tothom l’assumís com una oportunitat. Predomina una xerrameca en què els discursos estan decidits abans de llegir i no surten de la sòrdida dinàmica dels patriotes i els traïdors (entre espanyols i entre catalans). És trist que quan veus la cara de qui parla ja sàpigues el que dirà. És el costat miserable de la política: no hi ha debat. Les desqualificacions fan impossible enraonar.
Què estem veient? Que, com passa a tot Europa, els consensos bàsics que van donar vida a les democràcies de postguerra –inclosa la d’aquí, que va arribar prou tard– no estan a l’ordre del dia. I sense consens és difícil fer reformes que siguin estables. Aquest fracàs comença per la qüestió bàsica: no hi ha una voluntat compartida de desjudicialitzar el conflicte català i, de passada, la política espanyola. No ho vol la dreta, però tampoc ho vol una part de l’independentisme, que necessita el soroll judicial per fer bullir l’olla. No hi ha debat sinó xerrameca, i els arguments ad hoc –beneficiar persones concretes– no hi ajuden gaire.
2. Promiscuïtat. En aquest context es posa de manifest un dels vicis més arrelats de la democràcia espanyola –no en va, ve d’allà on ve–: l’altíssim grau de judicialització de la política i de politització de la justícia. Que la cúpula judicial s’expressi sense cap complex com un Parlament dividit entre conservadors i progressistes ja ho diu tot. Que els conservadors portin ja quatre anys evitant l’obligació constitucional de renovar els seus òrgans de govern per no perdre avantatge en les relacions de forces és transmetre una insòlita imatge partidista d’una institució que hauria de ser especialment curosa per no entrar en aquest grau de confusió que fa trontollar el principi democràtic essencial de la divisió de poders. I resulta inquietant –encara que potser els hi haguem d’agrair, almenys no podrem al·legar ignorància– que ni tan sols procurin guardar les formes.
Però la política no és aliena a aquesta confusió. Hi col·labora de manera activa quan converteix la qualificació penal dels fets en element central de cada proposta legislativa i l’esquerra es deixa arrossegar fins a fer de les penes motiu principal de la batalla. Com si l'única qüestió important a l’hora d’afrontar qualsevol problema fos el càstig. Perpetuant l’estructura fàl·lica del poder no avançarem gaire. Ara mateix modificar el Codi Penal és la manera de trampejar un conflicte per al qual no hi ha una sortida política estable i compartida, perquè no es donen les condicions (les relacions de forces).
És cert que l’Estat té el monopoli de la violència legítima, però aquest hauria de ser l’últim recurs, no l'única cosa important a l’hora del debat públic. I, naturalment, l’oposició, aquesta dreta espanyola que no aconsegueix anar més enllà de l'“imperio de la ley”, brama sense parar per prometre que, quan arribi, tornarà a collar els cargols. Hauria de ser un debat de llarga mirada per treure llast a una democràcia que arrossega massa càrregues d’origen i que no ha tingut la renovació cultural necessària en el seus aparells. I estem encara a les beceroles. Malauradament, és demanar massa que la política i la justícia facin cada una la seva feina i, per tant, que cessi la promiscuïtat que va comportar que un governant impotent –el president Rajoy, protegit pels grans partits espanyols– transferís la resolució d’un conflicte polític –el Procés– al poder judicial.
