Justícia: les portes del davant i del darrere

Una premissa elemental de l'estat de dret és que els tribunals no poden no aplicar les lleis. Estan obligats a fer-ho pensin el que pensin de les lleis decidides per altres institucions (Parlaments). Doncs bé, això s’està incomplint a l’Estat espanyol davant dels ulls de tothom.

Fa uns quaranta anys (1985), un alcalde andalús, Pedro Pacheco, va dir que “la justícia és un cachondeo” quan va tractar de parar l’enderroc d’una casa del cantant Bertín Osborne. El van multar. Tanmateix, es va quedar molt curt.  Actualment, no són només els fiscals del Tribunal Suprem, sinó també alguns jutges d’aquest Tribunal i de l’Audiència Nacional els que estan saltant-se amb impunitat aquella premissa bàsica de l’estat de dret en relació amb la llei d’amnistia. Han decidit que la seva funció fonamental és més política que jurídica. Si els poders executiu o legislatiu, semblen dir, no encerten en les seves decisions, aquí estem nosaltres, els de les togues de la cúpula judicial, per esmenar aquests errors (i recordin el senyor Cosidó volent controlar la sala penal del Suprem per la porta del darrere al novembre de 2018).

En termes liberal-democràtics, bona part de la cúpula judicial espanyola actua com un estat autoritari que ells consideren que es degrada quan les eleccions fan que arribin al Parlament espanyol partits aliens a la seva visió nacionalista. Es tracta d’uns “homes de negre” refractaris als drets de reunió i manifestació quan qüestionen la unitat de l’estat, subvertint l’exercici de drets i llibertats i degradant la separació de poders. Què fan en una democràcia liberal uns jutges fent manifestacions al carrer vestits amb el seu “uniforme” de togats? Seria una imatge acceptable al Regne Unit, al Canadà o als EUA?

En termes pràctics, aquests fiscals estan actuant com uns hooligans de Vox i del PP. Hooligans amb toga i punyetes. El seu contramirall el tenen a Europa, tant en els tribunals de la Unió Europea com en els dels estats europeus (Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Escòcia). Acusen arbitràriament de terrorisme les accions de Tsunami Democràtic, o de malversació amb objectiu d’enriquiment personal; l'últim cas és el dels moviments del jutge Aguirre per imputar Puigdemont i Mas per la trama russa. Es tracta de voluntarisme jurídic, que ve a ser la capacitat de decidir que malgrat que les lleis diguin una cosa, el jutge interpreta que diu el contrari del que diu. O que es tracta d’una llei il·legal, un súmmum d’oxímoron. 

És sabut que l’acusació de prevaricació resulta molt difícil de provar, ja que suposa que els implicats hagin actuat perversament amb consciència de fer-ho, requisit que introdueix una subjectivitat difícil de demostrar. Però, francament, si no s’aplica aquest delicte a actuacions com les d’aquests jutges i fiscals, per a quan reservem el terme prevaricar? Es tracta d’un concepte a la pràctica força inútil. 

Uns jutges que es neguen a aplicar la llei no haurien de tenir cabuda en una  democràcia. Repetim-ho, els jutges no poden no aplicar la llei. És el cas, per exemple, de no aixecar les ordres de detenció contra independentistes exiliats (Puigdemont, Comín, Puig, Rovira, Wagensberg...). La llei ho estableix clarament. No es pot interpretar fent veure que diu el contrari. Són jutges i fiscals que tot apunta que incompleixen la legalitat. I que mostren una parcialitat que reflecteix una profunda incomprensió del que suposa la separació de poders en una democràcia liberal. La seva independència ho és respecte als valors i principis organitzatius de les democràcies. Aquí sí que hi ha una rebel·lió. Quin és el règim de sancions per a aquests casos? Quan a la pràctica no n’hi ha, el sistema judicial incentiva l’arbitrarietat i la impunitat com principis d’actuació. 

Tot això reflecteix com a mínim dues coses. En primer lloc, una greu manca de cultura liberal de les elits jurídiques espanyoles. Aquest és potser el principal dèficit estructural en termes polítics, professionals i de modernitat del sistema constitucional espanyol. 

Alguns jutges de la cúpula judicial fa temps que fan el ridícul a Europa. Dos últims exemples. El que els ha dit la justícia suïssa: les accions de Tsunami no són terrorisme. Obvi. I la del Tribunal de Cuentas, que ha volgut ser el primer en presentar una causa prejudicial en el TJUE quan és més que dubtós que estigui legitimat per fer-ho.

I en segon lloc, posa de manifest el greu error que va suposar que durant la transició no es reformés de dalt a baix el poder judicial espanyol (organització i funcions) seguint el camí que mostren les institucions i cultures jurídiques de democràcies molt més desenvolupades. És una reforma pendent que, mentre no es faci, suposa que la democràcia espanyola sigui deficient, incompleta i que incentivi cops d’estat des de les mateixes institucions judicials. 

Quan les institucions de justícia mostren aquest grau de degradació és tota la democràcia qui pateix. Aquests jutges i fiscals de la cúpula judicial són bona part de l’aluminosi de la democràcia espanyola. En nom de l’estat de dret van en contra de l’estat de dret. 

Ja no val l’argument conservador del mal menor, que “si no, vindrà el llop, l’extrema dreta”. L’extrema dreta ja és aquí. Són, entre d’altres, alguns jutges i fiscals de la cúpula judicial espanyola que actuen des de la porta del davant o del darrere segons convingui.