Contra la justícia transcendental
La fiscalia del Tribunal Suprem, a través de la magistrada María Ángeles Sánchez Conde, ha arribat a la conclusió que no hi ha indicis de terrorisme contra Puigdemont. Un tema que fa dies que marca l’agenda amb destacat protagonisme de Manuel García-Castellón i altres jutges abanderats del transcendentalisme judicial. Barrejar terrorisme i procés d'independència és una temptació per la qual alguns es deixen arrossegar amb massa facilitat. La nació com a realitat que transcendeix la política no deixa de ser una herència del sagrat: la definició d’un àmbit de pertinença que se situa per sobre de la condició humana i opera imperativament sobre ella. Com tot referent transcendental serveix per justificar el millor i el pitjor.
La qüestió independentista –que simplement substitueix una nació per una altra– circula per aquest territori: el xoc de pàtries que la fonamenta no deixa de ser una versió encarnada del sagrat. La pàtria com a portadora d'una idea d’adhesió incondicional. I com sempre passa quan s’entra en l’àmbit de la creença d’obligat compliment, tot s’enverina. Entrem en el conflicte d’absoluts: la pàtria espanyola i la pàtria catalana que els ulls dels creients no admeten en termes mitjans. Només hi té cabuda la redempció.
Les institucions democràtiques es basen en la llibertat del ciutadà, que és qui dona la legitimitat a través del vot i la representació. I en aquest terreny els imperatius transcendentals d’estricte compliment tenen un inevitable efecte destructiu: la negació de l’altre. L’eterna dinàmica dels justos i els pecadors, els nostres i els altres. Les institucions democràtiques hi són per trampejar aquesta dinàmica de confrontació entre bons i dolents que hem heretat de les tradicions religioses. I precisament per això és greu que, alimentada per les passions patriòtiques que sovint impedeixen veure el bosc, la justícia es deixi enredar per aquesta lògica.
Jugar, en nom de la pàtria, amb el concepte de terrorisme és una irresponsabilitat que en el fons el que fa és banalitzar-lo. En l’exercici de drets essencials com el de manifestació es poden donar moments de tensió i efectes violents i condemnables. I en la conflictivitat social hi ha moltes formes de violència tipificades que no tenen res a veure amb el terrorisme. Situar-les en aquesta esfera no és res més que una manera de normalitzar el terror, i de donar barra lliure a la radicalització de la resposta jurídica i policial. El simple fet que es doni una situació de violència no és terrorisme. I apostar per la confusió només condueix a l’arbitrarietat, que és una expressió de la injustícia.
