La justícia transformadora de Giovanni Falcone

El dissabte 23 de maig de 1992, a les 17.48 h, un Falcon 50 llogat pel servei secret italià per traslladar el director general d’Afers Penals del ministeri de Gràcia i Justícia, Giovanni Falcone, i la seva dona, Francesca Morvillo, aterra a l’aeroport de Punta Raisi, Palerm, procedent de Roma. Quan falten només cinc quilòmetres per entrar a Palerm, una terrible explosió converteix l’autopista en un infern i Falcone, símbol de la Itàlia honesta i de l’antimàfia que no es rendeix a l’amenaça criminal, mor amb la seva dona i tres dels seus escortes.

Durant els anys precedents, colze a colze amb la resta de magistrats del pool antimàfia de Palerm, Falcone havia forçat la història recent d’Itàlia contribuint a posar fi a la impunitat històrica de la Cosa Nostra, a fer evident la corrupció del sistema polític i l’esgotament del règim democristià i, finalment, a col·locar un sector de la magistratura italiana al capdavant del moviment de renovació de la vida pública del país.

Enfrontat a la cultura política dominant i a una justícia vella i desprestigiada, la màxima expressió de la qual era el Palau de Justícia de Palerm, on la majoria dels jutges pervertien la toga per fer carrera o per gaudir dels privilegis d’una neutralitat que resultava còmplice, Falcone va propugnar un model d’acció personal, civil, basat en el rigor i la defensa innegociable dels valors ètics i dels de l’estat de dret. Una cultura d’estat oposada a la que encarnaven polítics com Andreotti, Craxi o el sicilià Salvo Lima, i magistrats com Salvatore Carnevale.

A les ordres del jutge Rocco Chinnici, fundador del pool antimàfia i gran renovador de l’acció judicial contra la Cosa Nostra, i després de l’assassinat de Chinnici sota la guia d’Antonino Caponnetto, Falcone va ser el primer a afrontar la lluita judicial contra aquesta organització en termes estratègics i el primer, a nivell internacional, que va col·locar al centre de les investigacions judicials les indagacions bancàries i patrimonials. A la seva tenacitat i esforç es deu en gran part el maxiprocés de 1986, que va representar el pas d’una fase artesanal de la repressió a una altra en què els fets delictius van començar a tractar-se de manera seriosa i professional; les confessions dels grans penedits, essencials per conèixer les regles de la Cosa Nostra i per descriure l’organització i les seves jerarquies; la millora de la coordinació policial i judicial en l’àmbit internacional, i, en bona part, l’article 416 bis del Codi Penal, relatiu al delicte d’associació mafiosa, amb el qual va intentar cobrir tota aquella àrea de contigüitat i relacions entre les organitzacions criminals i el context social i polític.

Avui, però, més enllà de les contribucions estrictament judicials, qualsevol aproximació a la seva figura ha d’abordar un altre aspecte essencial: la dimensió moral i social del seu projecte.

Pocs mesos després del seu assassinat, en un dels salonsliberty de l’Hotel Villa Igiea de Palerm, l’escriptor sicilià Vincenzo Consolo em definia l’afany de Falcone i Borsellino amb aquestes paraules: “Aquests jutges, per primera vegada, van dir que no, que la màfia era un mal que es podia extirpar. Van sentir aquest fenomen com un afany ètic i com una gran vergonya per a la cultura siciliana i no només siciliana. Jo crec que aquest fer fora l’escepticisme, el no abandonar-se al fatalisme, va ser el gest més valent i històric que van poder consumar”. Per a Consolo, Falcone representava una justícia creadora de futur, perquè el futur es crea si és capaç de trencar amb el passat, amb el present, i projectar-se al demà. Un propòsit que, a més, va dur a terme en una terra on el verb en futur no existeix, on es parla del futur només en present.

Falcone va lluitar sempre contra la impotència i la resignació. I davant l’afirmació de l’escriptor Gesualdo Bufalino que la llei és l’enemic, va reivindicar l’oposat: la llei com a instrument de canvi, de refundació moral, cultural i social. La llei com a norma de convivència i la justícia com a eina de transformació i regeneració. El seu va ser un acte de ruptura amb el passat que pretenia bandejar de Sicília un dels sentiments més arrelats: el de la necessitat de la màfia com a mitjà per aconseguir alguna cosa a la vida.

1992 va ser un any dramàtic per a Sicília i Itàlia. Màgic en canvi per a una Espanya que celebrava els seus fastos i mostrava al món la superioritat moral d’una transició democràtica exemplar i sense ombres. Que ni en el pitjor dels somnis presagiava l’escenari i el clima moral que només tres dècades més tard, coincidint amb el 30è aniversari de la mort de Falcone, ens remet a la maresma gairebé putrefacta d’aquella Sicília en què va exercir la seva acció.

Quan l’actuació de Falcone va aguditzar el risc d’excavar en l’economia i en la política i va treure a la llum les responsabilitats d’alguns personatges intocables fins aleshores, la necessitat de restauració es va imposar per sobre de qualsevol consideració.

Els mètodes utilitzats a Sicília, l’illa del poder i de la patologia del poder, per aturar la pèrdua de privilegis i l’aprofundiment de la democràcia, es repeteixen avui al vell regne borbònic que intenta sobreviure: campanyes de deslegitimació, compromisos no admesos, espionatge, polítics incapaços de retre comptes de la seva responsabilitat, mafiosos d’estat, muntatges policials i dels organismes d’intel·ligència, impunitat institucional, atacs des de la premsa afí. Cultura mafiosa, al capdavall, fonamentada en un mateix cos d’interessos econòmics i electorals, corrupció política i econòmica.

En comptes de triar entre el cel i l’infern, com creia el filòsof Emanuel Swedenborg que fem cadascun de nosaltres, Falcone va optar per tots dos alhora. Lleial a la seva consciència, assumint la condició d’home d’estat, compromès amb la regeneració d’unes institucions que considerava imprescindibles per a la societat, convençut de la necessitat d’una justícia transformadora.

Aquest es també el llegat que hauríem de fer nostre: la idea que una altra justícia és sempre possible.