Justícia i transició

Des de fa alguns anys vivim amb intensitat determinades situacions com ara la crisi econòmica, el Procés, la corrupció i, en aquests moments, la pandèmia; qüestions punyents i complicades que es van acumulant sense que s’arribin a solucionar. Perden intensitat, de vegades milloren, però també reapareixen. Tanmateix, la història ens demostra que no són noves, per bé que no ens serveix de gaire perquè per a nosaltres sí que ho són.

Entre aquestes coses també apareix com a periòdica pura la Transició, situació que ha patit un canvi important, ja que ha passat en termes generals de ser una qüestió políticament ben valorada a estar avui plena de buits i interrogants.

Com passa amb tot, cal situar-se en el context del moment, i és evident que aleshores hi va haver moltes persones significades en la lluita antifranquista, però no és menys cert que una part important de la ciutadania ho va viure amb molta ambivalència, entre la por i el desig de canvi. Són també els espais de silenci i d’històries sense explicar. I encara que crec que la immensa majoria de la població desitjava el canvi -érem, ja, a l’agonia del franquisme-, no se sabia gaire bé cap a on ens dirigíem. No teníem experiència en res, Espanya havia viscut molts anys aïllada i tancada al món. Volíem la democràcia o com a mínim desitjàvem ser com els nostres veïns francesos o alemanys.

Iñaki Gabilondo ho va descriure quan li va dir a Pablo Iglesias: “No només sou injustos quan mireu allò, sinó que no sou precisos. Aquella generació va fer el que va poder, perquè a més no sabia res”.

Més enllà dels esdeveniments més importants, els que aleshores érem joves ho vam viure amb especial entusiasme i compromesos amb la transformació. Jo mateixa no vaig prendre consciència d’algunes anomalies fins anys més tard, ja a mitjans dels 90, com a membre del Comitè de Política Criminal del Consell d’Europa. Coincidint amb la caiguda del Mur de Berlín i la democratització dels països de l’Europa Central i de l’Est, se’ns hi va enviar com a experts observadors per a qüestions de justícia penal. Hi havia països dels quals ni tan sols coneixia l’existència, com l’Azerbaidjan o Macedònia, per exemple. Aleshores una de les qüestions que més preocupava aquests països era la justícia, i especialment com s’havia de fer la substitució dels antics jutges i fiscals per altres de preparats i formats ja en un sistema democràtic. A la pregunta de com ho havíem fet a Espanya en la Transició, vaig ser incapaç de respondre, conscient que no havíem dut a terme aquest canvi tan transcendental. Per això, si bé ja han passat molts anys, la justícia d’aquest país ha tingut un recorregut particular sobre el qual és necessari reflexionar. És també en aquella època quan es va començar a fer servir el terme justícia transicional referit a la ruptura amb les injustícies del passat, especialment amb els crims de guerra i els drets humans.

Novament Alemanya va ser un cas especial en què el pas d’un règim dictatorial a una democràcia s’havia donat dues vegades en menys de cinquanta anys. Després de la Segona Guerra Mundial, els primers judicis per crims contra la humanitat i l’anomenada desnazificació van anar a càrrec de tribunals militars internacionals. Més enllà que els principals criminals de guerra fossin jutjats per aquests tribunals, tot el país es va veure sotmès a una desnazificació pel profund arrelament dels seus principis en el poble alemany. Alemanya no va recuperar la seva sobirania fins al 1949, en què es van fundar els dos nous estats, la República Federal Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA). La manera com va evolucionar la justícia en les dues Alemanyes també va ser diferent respecte al nazisme.

Però després de la caiguda del Mur de Berlín es va donar altra vegada una situació complicada amb la unificació de les dues Alemanyes. A la RDA hi va haver molts altres casos, com el professorat en el camp de l’educació, però em referiré únicament a jutges i fiscals pel seu important compromís amb el règim. Tal com explica la historiadora alemanya Sanya Romeike, es van haver de sotmetre a una sèrie d’exàmens de coneixement i proves d’aptitud individuals per decidir sobre la seva possible permanència al càrrec. A finals de 1989 tan sols un terç dels jutges i fiscals en actiu de la antiga RDA es van mantenir al càrrec.

En aquest sentit, el nostre país va ser un mal exemple, ja que fins i tot alguns dels jutges que havien format part del TOP (Tribunal d’Ordre Públic) amb l’arribada de la democràcia van ser ascendits i es van integrar després a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem. Molts d’aquests testimonis són recollits al llibre Jueces, pero parciales: la pervivencia del franquismo en el Poder Judicial, de Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate Martín. És per això que penso que si bé vam tenir una Transició, ens va faltar una justícia de la Transició.

Quan avui analitzem la justícia és evident que per raons biològiques ja no hi ha jutges franquistes, de la mateixa manera que en termes generals jutges i magistrats exerceixen adequadament les seves funcions. Però en les institucions, més enllà de les persones, també existeix una cultura que s’ha anat creant i impregnant amb els anys, i és en aquest sentit que crec que, encara ara, una part important de la justícia continua ancorada en models conservadors amb grans resistències al canvi, especialment en la cúpula. Això es posa de manifest en diferents àmbits, des del llenguatge i la manera d’interrogar, fins a la interpretació de determinades normes o el mateix concepte de càstig ancorat en la retribució. Les dificultats en la renovació del CGPJ, que porta més de dos anys en funcions, són un clar exemple d’aquest immobilisme.