El jutge Carretero i el que mai s'hauria de fer
Aquesta setmana hem pogut veure un clar exemple de com no hauria de ser l'interrogatori d’un jutge a una víctima de violència sexual. Adolfo Carretero ens ha fet una classe magistral de què és la violència institucional i en què consisteix la revictimització.
De la seva actuació, m'agradaria destacar-ne alguns aspectes clau, per a tots aquells que pensen que l’actuació del jutge és normal i, fins i tot, esperable.
1. Prejudicis i falta d’imparcialitat. L'interrogatori fa palesa una falta de coneixement i formació sobre com tractar casos de violències sexuals. Carretero no escolta el que Mouliaá li explica. Es denota de tota la seva intervenció una actitud carregada de prejudicis, responsabilitza Mouliaá i fins i tot insinua constantment que el que diu no és creïble.
2. Agressivitat verbal. Carretero interromp constantment el relat de la víctima. És desagradable en el to, incisiu, i utilitza paraules lascives (ella parla de glutis i pits i ell li respon amb "chuparle las tetas", "tocarle el culo").
3. Pressió psicològica i intimidació. Discursivament, el jutge acorrala Mouliaá: no li permet explicar-se i la trepitja constantment. No construeix un espai de confiança ni segur on pugui fluir el relat d’un fet traumàtic. Busca incomodar-la constantment (la fa declarar dreta) i la tensiona. L’aclapara amb repreguntes i no respecta el seu ritme quan explica els fets.
4. Manipulació de les respostes i menysteniment. Carretero no dona valor a les respostes de l'actriu. En lloc d’intentar repreguntar amb un to clarificador, busca empetitir-la, fins i tot infantilitzant-la ("Per què no se’l treia de sobre?" "Li va treure les calces?"). No li dona temps per poder reflexionar amb calma i genera un estrès cerebral que només pot provocar confusió en ella. No busca la veritat, sinó que busca els límits de la seva resistència psicològica.
5. Qüestionament del relat. El jutge reacciona incrèdul a com ella explica que va actuar, posant en dubte de forma molt sorneguera les reaccions després de l’agressió ("Si estava ple de gent per què no va dir res, per què no va cridar?"). Es pot apreciar una desqualificació pública d’ella i del seu comportament, com si hi hagués algun interès espuri per part de la denunciant.
6. Culpabilització. Les preguntes que fa el jutge sobre el moment en què ella va entrar a l'habitació amb Errejón o sobre per què Errejón es va treure “el miembro viril” imprimeixen sobre la denunciant una pàtina o bé de culpabilitat o bé d'ingenuïtat. La intervenció del jutge condueix el relat cap a la idea que l'acte era desitjat pels dos –és a dir: la denúncia és falsa.
7. Dolor i patiment per a qui acut a la justícia cercant ajuda. Considero aquest punt el més greu. Jutjar no pot comportar un nou acte d'agressió. És caduc pensar que pressionant les víctimes aconseguirem saber si diuen la veritat. El que provoquem quan pressionem, maltractem o agredim les víctimes en seu judicial no és l’eclosió de la veritat, sinó que correm el risc de destrossar emocionalment i psicològicament aquelles persones que després de patir un fet traumàtic demanen ajuda. Això és violència institucional i implica sortir molt pitjor, molt més adolorida, del lloc on vas entrar per ser reparada. Només fem la ferida més gran.
El que calen són menys prejudicis, menys sisens sentits, menys pressions per posar a prova i trencar a les víctimes (sembla que per al jutge Carretero només si superen aquest maltractament la declaració de les denunciants pot ser veraç) i més formació i capacitació en atenció a les víctimes, en tècniques de recollida d’informació, de valoració dels relats, més proves perifèriques, més testimonis... I sobretot més humanitat a les sales de judicis.
El 2024 ja no hi ha excuses que serveixin. Per sort, sembla que alguna cosa està canviant ara que, després de les 14.000 queixes que ha rebut el CGPJ pel comportament del jutge Carretero, se li ha obert un expedient. Veurem quin recorregut té tot plegat.
Amb tot, hi ha alguns jutges i jutgesses que demostren que les coses es poden fer bé, esclarint els fets i jutjant les situacions i alhora acompanyant i entenent el procés tan complex pel qual passen les víctimes.
No podem permetre situacions com la que s'ha viscut aquesta setmana. Primer, per la mateixa Elisa Mouliaá –pel dolor que això li ha comportat–, però també perquè actuacions com aquestes són grans desincentivadors per a les víctimes de violències sexuals, que probablement no denunciaran.
