El jutge llefiscós i tot el de sempre
A les gravacions que s'han filtrat de les declaracions d'Elisa Mouliaá i Íñigo Errejón, per la demanda per agressió sexual que l'actriu ha presentat contra l'expolític, se sent literalment bavejar el jutge Adolfo Carretero durant l'interrogatori que fa a la víctima i a l'acusat. Sobretot a ella. Les preguntes són d'un to impertinent i el jutge les ensaliva mentre les formula, cada vegada més impacient, excitat, sense esperar luxe de detalls en les respostes, perquè els detalls ja els aporta ell. Imagina, pressuposa, acorrala. L'objectiu és fer quedar Errejón com un calent enxampat en flagrant contradicció amb el seu discurs polític, pel qual el jutge pregunta explícitament. Amb Mouliáa, el propòsit és fer-la quedar com una beneita i una porca, i ridiculitzar-la davant del tribunal al qual ella ha tingut el descuit d'acudir a demanar justícia.
L'episodi és revelador de la idea que molts (no sabem quants, però molts) jutges a l'estat espanyol tenen sobre els delictes sexuals, la violència de gènere, el feminisme i els drets de les víctimes d'agressions. També sobre les dones, en general, i sobre les relacions entre elles i els homes. Les imatges han merescut retrets i crítiques de diversos col·legues de professió del jutge Carretero, pels seus mètodes poc ortodoxos en la manera d'interrogar. Es veu que torna a ser un d'aquests jutges peculiars, amb un sentit de la peculiaritat que el du a perseguir periodistes quan investiguen dirigents del PP, per exemple. Pocs li han retret la ideologia reaccionària que es desprèn, com el tuf de corral, de les seves preguntes. Ben al contrari, a les xarxes i als mitjans de la dreta espanyola, el jutge Carretero ha estat aplaudit com una espècie d'heroi nacional. Per la seva banda, el paperot d'Errejón seguint-li les gracietes al jutge, i intentant establir-hi algun tipus de complicitat, després d'haver construït la seva defensa d'acord amb els tòpics masclistes que en altre temps va atacar amb contumàcia, és especialment llastimós.
Menció a part demana el fet, extraordinàriament greu, que les declaracions dels ciutadans en els judicis es filtrin als mitjans amb aquella alegria. També convé mirar a quins mitjans: els vídeos de Mouliáa i Errejón han aparegut al digital OK Diario, un abocador de residus tòxics de la dreta ultranacionalista espanyola, a l'altura de la vergonyosa trajectòria del seu responsable, Eduardo Inda. Per l'angle en què van ser preses les imatges, sembla que els vídeos fossin gravats des de la taula mateixa del tribunal.
Líders suposadament progressistes i més falsos que Judes, jutges que se'n foten de les dones que denuncien agressions sexuals i s'hi recreen fins a humiliar-les, periodistes venals que fan la feina bruta a l'extrema dreta i es dediquen a la difamació, l'extorsió i la publicació interessada d'informació confidencial. Són totes, al capdavall, velles i conegudes figures a la plena democràcia espanyola, en què les institucions i els poders públics s'han d'avenir, per anar bé, amb els interessos de part.
