Jutjarem mai Vladímir Putin?

Un mural a la ciutat polonesa de Gdansk representa Hitler, Putin i Stalin, el 22 de març.
3 min

¿Podrem jutjar mai Putin, els seus ministres, comandaments militars i tots aquells que optin per cometre crims contra la humanitat?

Jutjar els crims d’una guerra no és senzill per diferents factors. Malgrat que hi hagi moltes imatges de runes i cadàvers, determinar qui va fer què i com no és gens fàcil. Per condemnar en un procés necessitem proves de la participació de l’acusat en els fets, també en els casos dels crims contra la humanitat, perquè no podem prescindir de la presumpció d’innocència, clau de volta del procés penal. Volem jutjar per saber si podem condemnar o absoldre, i no perquè vulguem condemnar ja d’antuvi. Ajuda molt l’anomenada teoria del domini del fet, que ja fou útil per jutjar alguns crims nazis. Estableix un indici de culpabilitat molt poderós: tot aquell que estigués en una posició de comandament que li permetés impedir els delictes, o sense les ordres del qual seria inversemblant que s’haguessin comès, ha de ser condemnat malgrat no haver-hi prova de la seva implicació directa en fets violents concrets. La defensa de Putin i el seu govern seria molt difícil.

Però hi ha més. Necessitem un jutge independent i imparcial i, a més, que sigui nomenat amb caràcter previ per una norma jurídica no feta específicament per al cas concret, és a dir, que respecti l’anomenat dret al jutge legal. Per jutjar els nazis, i després en altres ocasions –com amb els crims de guerra de l’antiga Iugoslàvia–, com que no existien aquests tribunals es va optar per crear uns jutges ad hoc, és a dir, per al cas concret. Per tant, es va prescindir del “dret al jutge legal” –que garanteix la independència judicial– per tal de no aplicar als acusats penes sense un procés judicial previ, com s’havia fet sempre abans en la història. Tampoc podem considerar que el tribunal de Nuremberg fos imparcial, perquè havia estat designat pels vencedors. Almenys el de l’antiga Iugoslàvia va ser creat per Nacions Unides. Van ser, per tant, avenços insuficients, però van servir per avançar cap a la creació d’un Tribunal Penal Internacional, que és el que tenim des del 2002 amb seu a la Haia. És a dir, un tribunal veritablement independent i imparcial.

Hi podran ser jutjats Putin i els seus. Malgrat que Rússia no ha reconegut aquest tribunal –igual que, de manera vergonyosa, tampoc ho han fet els EUA, malgrat intentar-ho de bona fe Bill Clinton–, atès que els crims s’han comès fora de Rússia, Ucraïna pot donar sense problemes el seu consentiment, com ja ha fet, per dur el cas a la Haia. I és que, malgrat que potser voldrien fer el procés els mateixos ucraïnesos, no és possible trobar a Ucraïna, després de tot el que ha passat, ni un sol ciutadà imparcial que pogués fer de jutge. Després de les agressions patides per la seva gent, la càrrega emocional és tan forta que és descartable la més mínima objectivitat en qualsevol ucraïnès, i és lògic, però no podem deixar de banda el dret al jutge independent i imparcial si volem fer un autèntic procés judicial, i no una farsa. De fet, algun dia tots els estats haurien de traspassar el coneixement de tots els crims contra la humanitat al tribunal de la Haia, particularment els comesos al propi territori, per les mateixes raons emocionals que les esmentades abans, a banda de les dificultats polítiques de tota mena que posen en qüestió la independència judicial en aquests casos. Els crims del franquisme a Espanya serien un magnífic exemple de les dificultats immenses que troben aquests processos allà on s’han comès els fets.

Ara bé, ¿podrem trobar mai Putin i els seus? La hipòtesi no és senzilla. Caldria un canvi de règim a Rússia que el derroqués, i que igual que va fer Sèrbia amb Milosević, Karadzic o Mladic, el govern rus del moment els lliurés al tribunal de la Haia. Complicat, però no impossible. Igualment difícil de concebre és una invasió estrangera a Rússia per arrestar-los.

Una altra hipòtesi és que igual que va passar amb alguns nazis i van intentar també alguns serbis, els responsables intentin desaparèixer, via suïcidi, com Hitler, Goebbels o, finalment, Himmler i Goering, o intentin escapar, com els darrers dos o el mateix Mussolini –amb un final semblant al de Gaddafi–, o arribin a fer-ho, com Mengele o Priebke, vivint lliures fins a la mort o llargs anys en un altre país de manera anònima o gairebé. El món ha canviat, però. Putin i els seus difícilment trobarien refugis còmodes i segurs, lliures d’extradicions o de segrestos internacionals com el d’Eichmann.

Darrera hipòtesi: acaba la guerra; passen els anys; arriba l’oblit i torna el negoci. Ningú pensarà en jutjar ningú.

stats