De l’article de Joaquim Xirau (Figueres, 1895-Mèxic, 1946) escrit el 29 de novembre de 1924 i publicat a La Revista (1-I-1925) amb motiu del 200 aniversari del naixement d’Immanuel Kant (Königsberg, Prússia, 1724-1804). Segons va dir el professor Conrad Vilanou (UB) el passat 19 de juny en el Simposi Trias (Càtedra Ferrater Mora, UdG), aquesta peça de Xirau va ser la primera dedicada del tot a Kant a la premsa catalana.
[...] La influència de Kant sobre el nostre desenrotllament ideològic és, en realitat gairebé nul·la. Kant no ha penetrat amb profunditat en els nostres medis intel·lectuals. La importància d’aquesta constatació és de conseqüències incalculables. La irradiació kantiana en el segle XIX és enorme. Tots els àmbits de la cultura europea estan amarats del seu esperit: ciència, moral, política, religió, s’estremeixen al seu contacte. El segle XIX és tot ell kantià o antikantià, que és una altra manera d’ésser kantià. Així com el pensament modern prekantià gira entorn de les idees de Descartes ―constitueixen amb tot rigor dos segles cartesians― tota la meditació europea vuitcentista volta entorn del pensament de Kant. Els temes essencials són donats per ell. Kant exerceix una veritable fascinació sobre la cultura que immediatament hem heretat. Ara bé: si la cultura europea en el segle passat és en una o altra forma kantiana, un poble que, com el nostre, ha viscut allunyat d’aquest pensament, ha viscut tranquil·lament al marge d’Europa. No val a parlar de figures catalanes distingides que han conegut ―directa o indirectament― i fins comentat i discutit les idees de Kant. Els noms eminents de Balmes i de Llorens ens venen involuntàriament a la memòria, però cal fer notar, en primer lloc, que ambdós restaren sense influència en la nostra terra, solitaris allunyats del seu contorn i que quan el primer va decidir-se a exercir una influència real, va deixar Kant a la seva biblioteca i intervingué activament en el problema de la successió del tron d’Espanya. No cal dir que si en l’ordre del pensament pur la influència és gairebé nul·la molt més ho serà encara en les esferes derivades de la literatura, la moralitat, el dret…. El romanticisme català és un moviment reflex sense un contrapunt ideològic que li doni consistència i fondes arrels… Maragall és tot el contrari de l’esperit idealista kantià i fins amb Goethe les seves afinitats són molt més perifèriques del que a primera vista podria semblar. [...] Catalunya no ha rebut cap influència de Kant com no ha rebut gairebé cap altra influència filosòfica, perquè ha prevalgut aquí la vaga divagació fantàstica i anecdòtica sobre el rigor d’una veritable filosofia, perquè els homes que per atzar parlen ací de coses més o menys filosòfiques donen sempre una lamentable impressió d’aficionats o de simples causeurs. La filosofia aquí s’ofega perquè li manca l’atmosfera respirable que sols un ample desenrotllament científic li pot donar. I és que, és trist dir-ho, cal confessar amb tota sinceritat que Catalunya ha romàs al marge de la venerable i gloriosa tradició hel·lènica. Mentre altres la prosseguien amb perseverança i ferma voluntat nosaltres ens hem entretingut jugant als grecs i fent cabrioles més o menys mediterrànies però totalment estèrils. Si volem continuar parlant del nostre esperit mediterrani caldrà d’una vegada que deixem de mirar cap a Grècia i ens referim amb més justesa a l’esperit fenici o si es vol a l’esperit romà… [...]
