Kennedy a la diana
En la carrera de tot escriptor de ficció, arriba un dia en què la realitat toca a la porta amb molta d’insistència. Adelerat a donar forma a les històries que brollen de la seva imaginació, l’escriptor s’adona que sovint els fets vertaders tenen una forma dramàtica, que la història ‘real’ ja sembla pensada, depurada dels seus elements trivials o atzarosos i té el perfil d’un drama complet.
Vicenç Pagès Jordà tenia entre cella i cella els Kennedy i tot l’univers de personatges que els envoltava, abans i després del magnicidi. Ja és tota una tradició literària —i cinematogràfica—: l’escriptor dona forma i sentit a un seguit de fets i personatges que han existit, s’apropa a la realitat i li dona vigor literari amb tots els instruments —o mecanismes!— de la ficció. En els darrers temps hi ha moltes pel·lícules i sèries que fan això mateix: passen de la història (real) a la trama (fictícia). A través del maneig hàbil dels salts temporals i dels punts de vista s’aconsegueix que el que va passar tingui una dimensió estètica i de sentit que honora tant els fons temàtics com les formes artístiques.
Pagès, que sempre havia estat un dels escriptors més conscients i manyosos de la seva generació, ens va deixar aquest llibre —Kennedyana, acabat de publicar pel nou segell Folch & Folch— sobre els Kennedy, la seva tragèdia, la història, en sentit molt ampli, d’aquest llinatge, més enllà de l’assassinat i dels seus particulars tenebrosos. Ens dona un llibre espiralat, de lectura entre al·lucinada i agraïda, una anàlisi divulgativa i docta sobre la vida i la mort del president nord-americà i la seva dona Jacqueline. L’obra pretén mostrar com la realitat pot esdevenir la més gran novel·lista, que supera la ficció amb tanta exuberància dramàtica que, com ja deia Aristòtil, no té cap necessitat de versemblança final. Pagès usa els centenars de línies de trama derivats de la història d’aquest llinatge —i les seves ramificacions familiars i polítiques— per assajar i exposar, per reflexionar des d’un punt de vista narratològic, però sense solemnitats i amb grans dosis refrescants d’ironia erudita. Els Kennedy, doncs, com una forma de màfia del Bé, la tragèdia dels herois empassats per la seva fotogènica voluntat de grandesa.
Kennedyana ens fa evident que, en el moment que els Kennedy es fan cèlebres arreu del planeta, comencen a ocupar en la cultura de masses el paper que tenien els déus en la mentalitat grega. La seva eclosió com a figures públiques coincideix amb l’arribada massiva de les televisions a les llars d’Occident, i el seu assassinat i funeral —i les derives amoroses de Jacqueline— es converteixen després en tota una matèria no de Bretanya, sinó dels Estats Units, però tan fèrtil i popular com ho va ser la història del rei Artús i els seus cavallers en la mentalitat medieval.
La trama Kennedy és tan universal que ens abraça, que ens converteix a nosaltres, lectors i espectadors, en personatges del drama modern de la imprevisibilitat i el desastre informatiu. L’últim llibre del mestre Pagès Jordà ens torna a fer evident per què era dels escriptors més dotats i intel·ligents del nostre panorama.
