Kentridge i Meloni
Els europeus tenen por, i quan als col·lectius humans els domina la por no acostuma a passar res de bo. Ja sabem que la cautela i l’alerta són positives per sobreviure, però la confiança i la cooperació acostumen a ser molt més fèrtils i molt millors per al progrés.
Amb dues guerres i amb el motor alemany decreixent per segon any consecutiu hi ha raons per a la preocupació a Europa, però ni l’economia ni l’estancament de la guerra a Ucraïna són els temes principals del debat públic. L’opinió pública diu a les enquestes que està majoritàriament preocupada pels efectes de les onades migratòries que es generen per un món convuls en guerra i l’asfíxia provocada per la crisi climàtica. Guerres i desertització provoquen misèria i la fugida de milions de persones.
El foraster
Un cop més, el foraster es veu com una amenaça, malgrat que s’ha reduït el nombre d’entrades irregulars, i la novetat a Europa és que hi ha una fornada de polítics disposats a tancar els immigrants en camps d’internament fora del desitjat territori de la UE, a restablir les fronteres acabant amb la llibertat de circulació de Schengen i a abonar el discurs de la por. Aquesta fornada política domina avui el Consell Europeu i la Comissió presidida per Ursula von der Leyen com un cavall de Troia.
Guerra cultural
Europa està immersa en una guerra cultural que alimenta els discursos identitaris i alhora en una crisi econòmica que obre molts dubtes sobre la sostenibilitat del model de l’estat del benestar. Però si alguna de les dues pot condicionar l’altra és la crisi econòmica. Per això és tan important que el pla Draghi per millorar la competitivitat del Vell Continent es posi en marxa. El creixement, el funcionament de l’ascensor social i garantir la igualtat d’oportunitats són imprescindibles per a la integració i la cohesió social. Ja sigui de la població nadiua o immigrada.
Parlar d’immigració distreu de parlar dels temes de fons, ja siguin els salaris i la tensió a la baixa que això provoca, del funcionament de l’escola com a mecanisme cohesionador, de la supervivència i el prestigi social de la llengua, de la manca sagnant d’habitatge públic, de l’accés al mercat laboral, de l’envelliment de la població, de la necessitat de treballadors per a les cures d’aquesta població. De tot això i també de drets humans. Dels valors sobre els quals es va fundar la Unió Europea, un mercat i alhora una idea per a la pau i la convivència. Una idea que està en risc.
La idea d’Europa
De moment, la justícia italiana ha aturat la primera ministra Meloni i el seu experiment de camp d’internament d’immigrants a Albània. La propaganda antiimmigració, amb unes instal·lacions que recorden una presó, ha acabat amb els 16 immigrants tornant cap a Itàlia. La justícia s’ha basat en una resolució del Tribunal de Justícia de la UE que retalla de 22 a 7 la llista de països considerats segurs als quals es pot aplicar el protocol ràpid d’acollida i expulsió. La decisió té repercussions més enllà de les fronteres italianes en un moment en què la Comissió Europea ha comprat l’agenda de Meloni, que es va filtrant entre els socis com la idea de l’extrema dreta respectable. Resulta inquietant que la vigília de la reunió dels Vint-i-set d’aquesta setmana Itàlia, Dinamarca i els Països Baixos convoquessin els líders d’Àustria, Xipre, Grècia, Malta, Txèquia, Eslovàquia, Polònia i Hongria per coordinar-se prèviament. Tot amb l’aquiescència de Von der Leyen, que mira amb simpatia les “mesures innovadores” de la italiana. Aquesta associació antiimmigració és avui un perill per a Europa quan la UE necessita fer un pas endavant per cohesionar-se i enfortir-se en comptes d’empetitir-se i espantar-se.
El drama, com l’artista William Kentridge li deia aquesta setmana a l’expert en art de l’ARA Toni Ribas, és que “ser mesquí s’ha tornat políticament acceptable”.
La UE necessita desenvolupar un pla d’acció econòmic profund i en matèria de política exterior i de defensa quan l’entorn governamental dels Vint-i-set és creixentment euroescèptic. Tard o d’hora s’haurà de fer càrrec en solitari de la defensa d’Ucraïna i recordar o trair la idea que la UE ha estat una promotora principal dels drets humans i de l’imperi de la llei.
Les eleccions nord-americanes acceleraran la necessitat, en qualsevol cas. Si Trump guanya les eleccions, el procés de desintegració de l’aliança bilateral serà ràpid i maleducat. Si guanya Harris probablement es produeixi de manera més serena, però el paper dels EUA a Europa no és previsible que s’enforteixi més enllà dels acords militars bàsics amb l’OTAN.
