L’acabament de la temporada turística ha revifat a les Balears un debat tan antic com fructífer en la literatura econòmica: la dicotomia entre creixement i progrés. Amb tot, cal esmentar d’entrada que el seguiment dels comptadors més significatius de la conjuntura turística (arribada de turistes, ingressos, despeses, pernoctacions, estada mitjana...) no permet establir cap evidència sobre l’evolució dels quatre determinants del progrés d’una societat: estabilitat, competitivitat, equitat i sostenibilitat.
Per tant, qualsevol opinió vessada respecte del tema a partir dels indicadors turístics a l’ús (o d’altres de la conjuntura econòmica i laboral) no deixa de ser un judici de valor, basat en informació particular, precipitada i limitada. Això obliga les institucions, encarregades de vetllar pel progrés social, a seguir des d’una vessant dinàmica els quatre determinants del progrés social i, alhora, a adoptar una perspectiva intergeneracional. Un exercici que no amaga cap desafiament no reconegut en el passat, però que amb prou feines està present en ple segle XXI a les Balears.
Més de vuitanta anys enrere, John Maynard Keynes ja compartia la urgència de trobar la manera de recuperar el pols de l’economia (créixer) i garantir, alhora, un futur distint i millor (progrés). Així, mentre construïa el corpus argumental que assenyalava la intervenció pública com a solució a la Gran Depressió, reflexionà amb energia sobre el futur que esperava a les generacions futures. Una qüestió al voltant de la qual compartí un elevat optimisme a la cèlebre conferència que, amb el títol Possibilitats econòmiques per als nostres néts, impartí a la capital espanyola l’any 1930. Segons Keynes, la ciència era un motor molt potent i, com a tal, permetria a les societats futures gaudir del lleure i de béns immaterials com el medi ambient o la cultura, als quals tota societat ha d’aspirar en haver assolit un nivell de desenvolupament suficient per cobrir les necessitats més bàsiques centrades en béns materials.
Potser per això Keynes no escatimà esforços, des de la inquietud artística més personal i el lideratge que assumí al capdavant del Consell de les Arts, per mobilitzar en plena segona Guerra Mundial els fons necessaris perquè l’activitat de l’òpera i la dansa del Covent Garden londinenc no s’aturàs i arribàs a tot el país. Gràcies a la intervenció de Keynes, el Covent Garden reobrí les portes el 20 de febrer de 1946 i encetà, així, una trajectòria imparable que des de l’excel·lència i la innovació continuades l’ha situat entre els teatres lírics més importants del món.
Amb aquesta iniciativa, Keynes deixava a la història, potser sense adonar-se’n, diverses lliçons que recobren una importància cabdal en el moment actual. Si més no, val la pena extreure’n almenys dues. I és que situats, en ple debat entre creixement i progrés, sembla més oportú que mai revisar el paper del sector públic, sobretot tenint en compte que la seva capacitat de despesa (la social, inclosa) romandrà restringida un llarg període de temps, i entendre que no es tracta d’erigir la despesa pública en el substitut de la despesa privada, sinó d’alinear-les per assolir els objectius i els processos de transformació desitjats.
En segon lloc, i potser encara més important, la incursió keynesiana al món de l’òpera i la dansa serveix per certificar que fins i tot en moments de fortes restriccions poden sorgir, sempre que claredat i voluntat política imperin, projectes beneficiosos que no només contribueixen a solucionar les dificultats del moment present, sinó que arrelen fortament per al futur. Aquesta qüestió resulta d’una importància cabdal, atès que la resposta (en singular) al debat actual entre creixement i progrés només és possible a partir de coneixement estratègic, directament aplicable a la presa de decisions. El coneixement (no la informació ni tampoc la pràctica estesa del copy-paste) és el recurs del nostre temps. Un recurs immaterial que dissortadament no abunda a les illes i pel qual val la pena mobilitzar els fons necessaris perquè, des de l’excel·lència i la innovació contínua, arribi a tot l’arxipèlag i situï les Illes com una regió competitiva, cohesionada i sostenible en el món. La societat balear hi pot i hi ha d’aspirar. Així, només així, s’avançarà en un debat de totes totes rellevant per al futur de les Balears i es trencarà un cercle viciós que a hores d’ara amplia la dicotomia entre creixement i progrés.