Kissinger té una fórmula per a la pau

Basta llegir aquest titular per encomanar-se a Déu, encara que no hi creguis: “Henry Kissinger té noves formes de posar fi a la guerra” (de Rússia/Ucraïna, és clar). Les guerres no només maten persones, però aquesta és el seu primer objectiu, l’esllevissada de dolor amb què cobreixen la Terra. Les raons que mouen els agressors no sempre són clares, però finalment no queden justificades. Les raons del defensor de vegades acaben poc o molt contaminades. Aleshores els intents de sembrar la pau es fan en un grau altíssim d’ineficàcia. En tot cas, les guerres viscudes des de despatxos endomassats de grans capitals mundials no semblen tan brutes com quan destrueixen fins a les arrels dels arbres, en el terreny de la follia, del fang i la sang. Cap xilè mort en el cop d’estat de Pinochet degué pensar a l’últim instant que qui el matava era un senyor anomenat Henry Kissinger, pulcrament instal·lat en un despatx oficial de Washington.

Aquest assassí de masses va repartir mort per quasi tota la geografia del planeta –propicià cops d’estat de llarga durada. Segurament els casos pels quals serà recordat són Xile i tota la cartografia de l’anomenada Operación Cóndor, però encara hi ha molta més mort imposada per la seva mà a altres indrets. Cambodja, Indonèsia... No falta mai la seva presència en poderosos grups de decisió, que intervenen en la senyalització del rumb de molts estats que creim independents.

No he entès mai per què la imatge de la mort dictada des del poder s’ha centrat en Stalin i no en Kissinger. Potser sigui una qüestió de vestimenta i d’imatge en general. Però veure arribar a vell, sense ser condemnat, qui sempre va disposar de despatxos oficials a Washington des d’on imposar dictadures militars i sembrar la mort, fa perdre els escassos residus de fe en una fantasmagòrica justícia universal. Esperem que ara no vulgui resoldre la qüestió de la present guerra europea. Li podrien concedir un segon Nobel de la Pau.