Knockin’ on Xelo’s door
Som plenament conscient que, una setmana més, un parell de polèmiques eixorques pouaran la meva contra, però no ho he pogut evitar. De fet, m’hauria encantat, un cop superada la sorpresa inicial, haver tingut la capacitat d’alegrar-me o d’indignar-me sobre manera –i més ara, que gràcies a aquest diari he assolit l’estatus d’opinador d’àmbit autonòmic– per la concessió del Nobel de literatura a Bob Dylan. Però la notícia va ser-me tan indiferent com la portada de la revista 'Hola' d’aquesta setmana, que mostrava les noces de #Paquirrín, membre il·lustre de la nova fornada de cantautors castellans, ergo possible candidat al premi Cervantes.
Bob Dylan és a la història del premi dels premis allò que els diacrítics a la reforma de l’ortografia catalana: una tempesta absurda. En un país on la taxa lectora és de les més baixes d’Europa, no acab d’entendre el disgust de certes veus de la cultura perquè hagin premiat un cantautor mític en lloc d’un poeta tropical amb un lector a cada continent. Per una vegada, l’Acadèmia sueca ha aconseguit que la immensa minoria no hagi hagut de cercar a Google el nom del guanyador per tirar-se el rotllo a qualque #GuatequeLletraferit. En una època com la de Twitter, en què els missatges que ocupen més de 140 caràcters no ens interessen, no veig desencertada aquesta decisió. Així, tots aquells que mai llegeixen més enllà d’un prospecte mèdic podran posar-se els seus vídeos a Youtube i afirmar que ja saben què és la Cultura en majúscules. És una llàstima que l’acadèmia no tornàs moderna molt abans i premiassin altres disciplines com el cinema. Potser així podríem haver vist guardonat un mestre del guió com #BillyWilder.
Emperò una cosa sí que m’ha deixat fred: poca gent ha criticat que no hi hagi cap premiada en l’edició d’enguany. En un planeta on les dones conformen el 51% de la població, em sorprèn que cap ésser femení –per dir-ho a la manera canònica radical– hagi tingut prou talent en qualsevol de les disciplines. No crec en les quotes, sinó en el talent, però qualque cosa put a Dinamarca –bé, en aquest cas a Suècia– quan només dotze dones i mitja –aquesta mitja dona va ser Nelly Sachs, premi Nobel 'ex aequo' l’any 1966– s’han emportat a casa els 8 milions de corones sueques del premi.
I ja que he citat el director de #VacancesARoma, què em deis de l’'affair' Xelo Huertas? Aprofitant un viatge institucional a la Ciutat Eterna, la nostra Audrey balear va canviar les tapes del Mavi per un 'latte macchiato' a Piazza Navona talment la princesa Anna, i amb aquest argument ha esdevingut protagonista involuntària de la seva pròpia pel·lícula, però fora Vespa i canviant Gregory Peck per un altre galant com és Miquel Ensenyat.
A mi, que la presidenta de la nostra cambra allargui un viatge institucional i aprofiti per fer uns dies de vacances, d’entrada no em sembla criticable. N’hi ha que varen anar a locals russos amb llumets i ho volgueren facturar com a despeses de representació i no va passar res. Allò que no acab de veure clar és què pinta una republicana laica de visita al Sant Pare. Ja sé que la canonització de Ramon Llull es mereix aquest sacrifici i molts d’altres, però quan hom pertany a un partit que ha volgut esdevenir el garant de la moral de la política del nostre arxipèlag, s’ha de predicar amb l’exemple com va fer Ramon lo Foll. Una cosa bona haurem tret de tot això: ara, i només ara, que li han posat falta, tindrà interès a passar llista al Parlament. Digau-me clàssic, però jo em pensava que això ja ho feia. Quines coses...
