Koeman i l'ombra de De Jong

De Jong com a paradigma. Qualsevol dels dos. El davanter, Luuk, com a exemple més evident del nivell de vulgaritat al qual ha arribat el Barça. En les tres primeres pilotes que va tocar va equivocar-se de manera clamorosa. Tres accions que qualsevol juvenil de La Masia resoldria millor. Però quan l’ex del Sevilla va arribar al Camp Nou ja sabíem les seves carències. Res ens ve de nou. El veritable drama és Frenkie, que diumenge va acabar lesionat. L’holandès és una ombra del que era. Ha anat perdent la frescor i determinació que va exhibir a l’Ajax i que la temporada passada va apuntar amb comptagotes al Camp Nou. Juga temorós. Poruc. Sense confiança. Desubicat.

Si Frenkie de Jong, que coneixia Koeman i havia de ser la seva extensió al camp, sembla una ànima errant, deambulant fantasmagòricament sobre la gespa, com deuen sentir-se la resta de futbolistes? Una pregunta que ens porta a una reflexió clau: a qui ha millorat Koeman? ¿Algun jugador és ara millor que abans de l’arribada del tècnic holandès? ¿Els futbolistes interpreten millor les situacions de joc que es troben durant els 90 minuts? ¿S’han automatitzat mecanismes? ¿La presa de decisions és més encertada ara que fa tres mesos? Que algú m’aporti alguna resposta positiva a aquestes preguntes, més enllà de la progressió lògica d’algun jove, un procés evolutiu natural sigui quin sigui el tècnic i que probablement amb un entrenador formador seria molt més gran.

Òbviament, Koeman no té tota la culpa de la situació que viu actualment el club i, per això, és intolerable que uns quants degenerats l’increpessin diumenge. Ell va complir un paper necessari i complex la temporada passada, i es mereix un respecte per tot el que va fer com a jugador. Koeman, passi el que passi, seguirà sent un emblema. Però, acceptades aquestes dues premisses, els últims 15 mesos ens han demostrat que no s’està construint res de futur. L’equip no evoluciona i el Barça corre el perill que el gruix de l’afició caigui en l’apatia més absoluta, la desconnexió emocional de veure que no hi ha un destí clar. I això que fins ara la gent ha demostrat que està disposada a aferrar-se a qualsevol espurna positiva per seguir animant, sobretot els joves del planter. Però ¿durarà per sempre aquesta guspira? Posposar la decisió sobre la banqueta és empènyer futbolistes talentosos a fer passos enrere que cada vegada costarà més recuperar i alhora frenar l’evolució de l’únic element que ara mateix sedueix l’afició, els nois de la casa.