L’absurditat de les inclusivitats que exclouen

A l’article No és la cohesió, és el vincle que vaig publicar a l’ARA el passat 14 de novembre, feia referència a la metàfora amb què el sociòleg francès Jérôme Fourquet descrivia les nostres societats com a hidropòniques. És a dir, societats en què cada vegada més pretenem créixer sense terra, sense haver d’arrelar enlloc concret, com fan les plantes dels hidrocultius. Una manca d’arrelament molt útil en l’actual procés de globalització i homogeneïtzació econòmica i cultural, amb l’objectiu de convertir-nos en individus movibles, intercanviables, dòcils a les necessitats dels grans mercats laborals, però també dels mercats polítics. Es tracta de poder plantar tomaqueres que produeixin tomàquets idèntics –i insípids– a qualsevol lloc del planeta. Exactament en el sentit contrari del que en diem kilòmetre zero i proximitat.

Però si en aquell article posava l’atenció en la qüestió del vincle, de la pertinença, en aquest vull fer-ho en la del desarrelament. Perquè, òbviament, l’èxit d’una societat hidropònica, sense arrelar a terra, depèn de la seva capacitat prèvia per desarrelar-nos-en. I una de les paraules que poden ser més enganyoses a l’hora d’emmascarar un procés de desarrelament és la de la inclusivitat. Es tracta d’una exigència que, sota la disfressa de ser un principi ètic a favor de la tolerància cap a la diversitat, el que sol fer és excloure la diferència per tal que no molesti. És, paradoxalment, una inclusivitat que, autoritàriament, prova d’expulsar, de dissoldre, allò que és distintiu. O sigui, que intenta eliminar el fons en què estem arrelats. És el que hauria aconseguit el fet d’eliminar assignatures humanístiques –de moment, una decisió formalment frustrada– dels currículums escolars.

Però sense anar tan a fons, hi ha manifestacions quotidianes aparentment inofensives, però que mostren l’eficàcia d’aquesta tendència dissolvent. És el cas de com s’ha anat estenent el costum de substituir la felicitació d’un bon Nadal pel bones festes. Una supressió que s’expressa de moltes altres maneres: en les il·luminacions dels carrers sense referents nadalencs; en la supressió dels pessebres als espais públics –de les places a les escoles–; en els concerts nadalencs que obvien les nadales de continguts explícitament religiosos... És a dir, es tracta d’un procés que ja ve de fa anys, però ara accelerat, d’eliminació absurda del significat propi de la festa. Perquè si no és Nadal, què carai es festeja? No ens felicitem pas les vacances d’estiu amb un bones festes, oi?

No sé si cal dir-ho, però no es tracta pas de voler que s'afirmi una pertinença cristiana que no té. És cert que Nadal té un origen religiós vinculat a la tradició cristiana, i també encara a antigues creences paganes d’on arriben, entre més, els arbres de Nadal, el vesc, els rens... Però en una societat laica –que no secular– com la nostra, Nadal és sobretot uns costums, una tradició, una memòria, una identitat; per a molts, uns elements d’identificació ja desenganxats de les creences originals. Cert que Nadal també podria ser una referència ètica, i fins i tot política, especialment adequada per als desafiaments del nostre món. Per exemple, com a símbol del desafiament de l’ordre establert des de la vulnerabilitat. O de la submissió dels poderosos –els tres Reis, per cert, ètnicament ben inclusius– a uns ideals davant dels quals s’agenollen. I de la senzillesa dels pastors –cada any caldria rellegir El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra– com a retrobament amb la naturalesa, com a reconeixement de les febleses més bàsiques de la condició humana i, si es vol, com a denúncia d’un consumisme desfermat. Cadascú hi pot buscar el que vulgui, esclar, però no hi pot haver festa si no hi ha celebració d’alguna cosa concreta, en aquest cas, si no hi ha Nadal.

De fet, a ningú se li acudiria demanar als musulmans que celebressin un Ramadà inclusiu a força d'abandonar els preceptes religiosos que comporta o de fer referència a la primera revelació de Mahoma. I és la secretaria d’Afers Religiosos qui des de fa més de vint anys que felicita les diverses comunitats religioses per les seves festivitats com a reconeixement de la seva especificitat, en una mostra, ara sí, d’inclusivitat. Però, per què la festa tradicional que és la pròpia del país ha d’amagar les seves, d’especificitats?

Si en nom de la inclusivitat festiva s’ha d’excloure la raó de ser d’una festa, si hem d’amagar un bon Nadal en un bones festes per incloure tothom, el que fem és contribuir al desarrelament cultural i, en definitiva facilitem una deshumanització que ens deixa a la intempèrie i ens fa encara més vulnerables i en conseqüència, intolerants.