L'addicció dels peixos
Mentre llegia l'article publicat dia 6 d'agost a El País sobre una recerca relacionada amb truites silvestres a les aigües de la República Txeca, la meva ment no aturava de taral·larejar una vegada i una altra: “Pero mira como beben los peces en el río, pero mira como beben por ver al Dios nacido”. Segons aquesta recerca, les truites han desenvolupat una addicció a les metamfetamines consumides pels humans que arriben al riu mitjançant les aigües residuals i, per tant, "sabem que, on hi ha usuaris de metamfetamina, també hi ha contaminació d'aigua dolça".
El que es fa també més que evident amb aquest estudi és que els nostres problemes socials ja van traspassant les fronteres d'allò humà. L'estrès i la frustració de les nostres múltiples societats tornen addictes els peixos fins a tal punt que això “podria reduir les seves possibilitats de sobreviure i reproduir-se”, segons la mateixa recerca.
Contaminam les aigües i asfixiam fins i tot les algues perquè la vida ens pesa, la vida pesa a molts, la vida pesa a totes les persones que viuen sota l'amenaça de la por existencial. Aquesta por que mana a les nostres vides i en el més íntim de nosaltres, “por de la nit sense pastilles per dormir i del matí sense pastilles per despertar-se”, com va dir E. Galeano.
La por que ens governa i que ens modela va generar en les nostres societats la submissió als capritxos dels tirans. La por ens incapacita en les nostres pròpies vides, la por converteix la vida en un infern. Per tant, augmenta el consum del que pot donar la il·lusió de força, llibertat i benestar. Mentre uns enfonsen les seves vides en el consum, les conseqüències del qual arriben fins als peixos, uns altres es fan rics a costa de la salut física i mental d'altres persones.
Les nostres societats psicodèliques, i parl sempre en plural perquè el problema és a escala mundial, van generant les seves pròpies addiccions i paradisos ficticis que van variant. Van des de l'addicció a la vida virtual fins a la remodelació del nostre propi físic, ja sigui per mitjà d'estiraments facials i farciments corporals o consum de tota mena de substància químiques per cremar les neurones del cervell, a més d’addiccions a humiliar les persones que sigui des de llocs de poder fins als caps més insignificants de les oficines més insignificants del món.
D'altra banda, és alarmant saber que molts joves ja són addictes a substàncies tòxiques des d'edats primerenques, és alarmant saber que els joves que fabriquen les nostres societats necessiten drogues de disseny com la 'Fanta de taronja' per poder divertir-se en les seves festes i amb els seus amics.
En resum, totes les desgràcies de l'ésser humà provenen de no parlar clar, com bé va dir A. Camus. Ens vàrem sotmetre a violències, agressions i injustícies senzillament perquè ens encadena la por de parlar, d'opinar, de dir 'no', de rebutjar humiliacions, d'atrevir-nos a viure sanament. Mentrestant, la vida transcorre i els peixos, per viure, necessiten, també, una bona dosi de metamfetamina!
Malika Kathir és filòloga
