L’ambició de Von der Leyen, a examen
Febleses. Comença un curs decisiu també a Brussel·les. Un any per decidir el futur de la Unió Europea, que passarà per les urnes el juny del 2024. Un compte enrere de nou mesos per a una Europa pressionada per la Xina i la guerra a Ucraïna, capficada per la necessitat de reformes internes i les aspiracions dels nous candidats a l’adhesió, i amb un creixement econòmic que perd embranzida. I en aquest escenari, la Comissió Europea s’ha convertit en l’ànec coix del triangle institucional comunitari. La desbandada de figures clau de l’executiu d’Ursula von der Leyen arriba massa aviat en un any massa important.
El vicepresident executiu, Frans Timmermans, ha plegat abans d’hora per ser el candidat de la coalició de socialdemòcrates i verds a les pròximes eleccions generals als Països Baixos. L’altre pes pesant d’aquesta Comissió, la danesa Margrethe Vestager també deixa l’altra vicepresidència executiva perquè aspira a ocupar la presidència del Banc Europeu d’Inversions. Vestager ha estat una figura decisiva a Brussel·les des del 2014 i fins avui: responsable de la política de la competència, flagell de les grans multinacionals tecnològiques, i una de les responsables del nou paquet legislatiu per regular els serveis digitals a la Unió, que transformarà les relacions de la UE amb les grans plataformes. No són els únics. La comissària d’Innovació, la búlgara Mariya Gabriel, ja va marxar per entrar al govern del seu país; i la finlandesa Jutta Urpilainen anunciarà al novembre si dimiteix per presentar-se a la presidència del seu país.
És el final avançat d’un executiu que ha hagut de gestionar un dels períodes més complicats de la història recent de la Unió: de la pandèmia a la invasió russa d’Ucraïna, passant per la transformació estructural que suposa l’agenda climàtica, l’adaptació del model econòmic i de seguretat, la digitalització i la diversificació de recursos.
Compromís. La Comissió Europea no es pot permetre entrar en una llarga hibernació a l’espera d’unes urnes que decidiran, entre moltes altres coses, el pes de la dreta radical en el pròxim mandat comunitari. Von der Leyen, considerada fa poc per la revista Forbes com “la dona més poderosa del món”, ha aconseguit bastir un lideratge indiscutible a Brussel·les. Eficiència germànica i un control implacable del missatge. Un poder construït a partir d’un nucli de confiança molt reduït, que va venir amb ella directament des de Berlín, i que massa vegades ha estat percebut com un mur de contenció entre la presidenta i les dinàmiques establertes entre l’alt funcionariat de la Comissió. Veus crítiques, com l’eurodiputada neerlandesa Sophie in ‘t Veld, retreuen a Von der Leyen la seva poca predisposició a sotmetre’s a l’escrutini de l’Eurocambra, mentre que el colíder del grup dels Verds, Philippe Lamberts, li reconeix, en canvi, haver “donat a Europa una veu i una cara”.
Demà dimecres Von der Leyen pronunciarà davant del Parlament Europeu el seu últim discurs de l’estat de la Unió d’aquesta legislatura. És el moment de demostrar el nivell d’ambició que li queda, entre rumors que la situen com a successora de Jens Stoltenberg a la secretaria general de l’OTAN i els que especulen amb el fracàs dels objectius de reducció d’emissions contaminants que s’ha fixat la UE per al 2030. La Comissió de Von der Leyen s’ha consolidat com el centre neuràlgic de les solucions urgents que cadascuna de les crisis dels últims anys han plantejat als estats membres. Els pròxims mesos seran claus, no només per al decurs de la guerra, sinó per a l’ambició dels objectius a mitjà termini que han de garantir la neutralitat climàtica el 2050 i la confrontació que ja s’augura amb els grans gegants digitals.
