L’amenaça i la por
Durant molts de segles les persones han viscut sentint-se part de la natura. Des dels caçadors recol·lectors fins als primers agricultors, aquesta determinava l’existència de les persones i tothom sabia que proporcionava la vida, però també que la llevava quan volia. Aquesta força misteriosa de la natura era temuda per tots i no es dubtava a fer sacrificis i mostres de submissió per guanyar-se els seus favors. Certament, les religions de la Bíblia canvien aquesta visió en començar a parlar d’un principi i un creador anterior i diferent d’allò creat. Així i tot, bona part del que passava a la natura continuava essent un enigma fascinant que venia a manifestar la voluntat de Déu.
Amb la vinguda de l’humanisme les coses comencen a canviar. L’ésser humà desplaça la divinitat i la natura deixa de ser el domini de Déu per passar a ser simplement la realitat on vivim. Una realitat que podem entendre i manipular d’acord amb els nostres interessos. Es manté la fascinació per allò creat, però ja no tenim por.
Això no vol dir que el coneixement i el domini de la humanitat siguin totals des d’un principi. S’avança amb fermesa, encara que la natura ens doni algun ensurt puntual en l’espai i en el temps, en forma de volcà o de terratrèmol. Però també hi ha ensurts que no tenen res de puntuals i que posen en qüestió aquesta posició de superioritat de l’espècie humana. Ho tornam a veure aquest Nadal quan, després de gairebé dos anys d’una pandèmia que paralitzà en setmanes bona part de l’activitat humana arreu del planeta, comprovam que els esforços per combatre-la tenen un efecte limitat i que el virus continua amenaçant una altra vegada de saturar els sistemes sanitaris.
En aquesta situació, els nostres ancestres possiblement pensarien que la natura maniobra per atacar-nos i es demanarien si no convindria apel·lar a instàncies superiors per aplacar la ira dels déus i restablir l’equilibri perdut. Avui, però, això fa riure. L’entronització de l’ésser humà preconitzada per l’humanisme ha desplaçat fora de la nostra cosmovisió qualsevol idea d’un ens superior. Ens percebem com una espècie privilegiada i única, amb capacitat d’arreglar els nostres problemes, però aquesta unicitat suposa també que, quan les coses venen mal dades, només ens veiem a nosaltres mateixos.
Per això no ens ha d’estranyar que, des de l’inici de la pandèmia, la gent s’hagi obsessionat a cercar culpables: primer foren els xinesos, després els immigrants, els joves, els negacionistes o els antivacunes. Però amb el temps comença a haver-hi també una certa autoinculpació col·lectiva, la sensació de viure en una societat que no sap reaccionar davant situacions en les quals perillen la convivència i el bé comú.
L’optimisme antropològic tan propi de la Modernitat sembla esvair-se quan veiem que el nostre enemic no és la natura, sinó que ho som nosaltres mateixos quan reaccionam incoherentment i perdem el temps cercant bocs expiatoris a qui atacar. En un món sense un referent transcendent, l’home, quan se sent sol i abatut per les envestides de la natura i la seva pròpia niciesa, no té altra sortida que constatar que, malgrat tots els seus avenços, continua essent un llop per a l’home.
Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració