De l'amistat

"La felicitat d'un amic ens encanta. Ens fa créixer". Ho va escriure el francès Jean Cocteau a La dificultat de ser (trad. d'Antoni Clapés. Quid Pro Quo Edicions, 2018) i és una màxima que he pogut demostrar, molt afortunadament, amb una mica de temps. Fer l'amistat i que arreli ja és difícil entre, posem-hi, botigueres i electricistes o advocades i infermers –que les gelosies i els egos viuen a totes les cases–; però és que en el món dels escriptors, els músics, els artistes, hi sol haver una dosi extra d'aquestes tares que fa que, com diu Antonina Canyelles, "si hi haguessin doblers, hi hauria punyalades". La llengua esmoladíssima de la poeta palmesana, que aquesta setmana celebra 80 anys, esculpeix versos d'on broten rialles com aigua fresca, pensaments fondos com el pou i una sensació meravellosa de no estar sols en aquesta absurda existència.

Canyelles no està d'acord a donar la importància transcendental al fet d'escriure que se sol estilar avui dia: escriure és com fer qualsevol altra cosa, és una activitat com qualsevol altra, diu. D'escoltar-la, em ve al cap una altra mestra de l'ofici, Marguerite Duras: "Puc dir el que vull, mai no arribaré a saber per què s'escriu i com no s'escriu". A l'assaig Escriure (trad. de Blancallum Vidal. Labreu Edicions, 2022), Duras desplega una altra reflexió que l'agermana amb Canyelles: es planteja que potser si hagués continuat estudiant música –tocava el piano– no hauria escrit mai, així com n'Antonina especula si s'hauria o no lliurat a la paraula, en cas d'haver acabat els estudis de violí. Com Duras i com Marina Tsvetàieva, gairebé l'única recança que de tant en tant els retorna com un all mal paït és aquest abandó de l'art més màgica; i tanmateix, en totes tres autores, el ritme, la melodia i els silencis trenen els poemes (els componen) amb una naturalitat que fora impossible en escriptores sense sensibilitat musical. La francesa i la russa teclegen mots; la mallorquina, els frega. "Jo som un Stradivarius./ Jo, un Guarnerius. / Jo, un Amati./ Sense dues mans sàvies / sou tres merdes".

L'any 1979, Antonina Canyelles va guanyar el Premi Marian Aguiló amb Quadern de conseqüències. Tot i que el jurat del premi estava format per alguns dels escriptors amb més influència d'aleshores –Miquel Bauçà, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover–, cap d'aquests poetes il·lustres no li va estendre una mà per a aconseguir de publicar el llibre. Això no va aturar la poeta, que gràcies a Rafel Jaume –llibreter de Cavall Verd i, això ja en dona fe, activista cultural i cor gegant–, va sortir-se'n d'autopublicar l'obra guanyadora. Aquesta mala experiència va curar-la d'espants, li va adobar la pell (que tornà de cocodrila); d'una manera semblant a com el cel fastigós de Barcelona –metàfora d'un món literari aviciat– va repel·lir la jove Antònia Vicens, quan acabava de guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la. Talment totes dues escriptores, llestes com són, haguessin intuït rapídissimament l'única necessitat vital que té l'escriure: la solitud.

D'ençà d'aquell primer llibre, Canyelles ha construït una obra amb fonaments sòlids i una mena d'arquitectura minimalista de marès i paret seca, elegant com n'hi ha ben poques. Una casa habitable, que tothora és plena de lectors ben diversos amb un tret comú: tothom és bona gent. Basta veure la munió de persones que es van aplegar a la seva festa d'aniversari, aquesta setmana, a Can Balaguer, organitzada pels seus llibreters de confiança (na Glòria i en Xesc d'Embat), uns quants amics de birres i cigarros, i uns quants antics alumnes. Perquè Canyelles, que també va estudiar Educació Social i va capgirar els esquemes a les agrupacions d'escoltes, s'ha dedicat encara a una altra tasca desagraïda i vital –ho va assenyalar, durant la festa, l'actriu Mercè Sampietro–: la d'ensenyar. Amb ella, els seus alumnes no només aprenien la nostra llengua maltractada i preciosa, sinó que a més aprenien a estimar, i treballaven per poder treballar en allò que els fes feliços.

L'escriptura, com l'amistat, exigeix creure-hi i fer-hi molta de feina. Cocteau ens avisa que "l'amor es basa en breus espasmes. Si aquests espasmes deceben, l'amor mor (...). L'amistat és un espasme assossegat. Sense avarícia". L'amistat és exigent. L'escriptura és exigent. A voltes, tanta exigència ens deixa exhausts i ens perdem. La poeta punk és punk, perquè només ho és de veres qui no n'accepta l'etiqueta. Ni aquesta ni cap altra. La meva fortuna, la que agraeixo cada dia a no-sé-qui, és poder escriure i viure envoltada d'ànimes i plomes tan lliures com la de n'Antonina: una escriptora que no agafa mai l'autopista, enemiga del camí recte. "I tu, tens imitadors", li demanen. "Em sembla que no / perquè ningú / ja no vol rentar a mà".

Laia Malo és poeta, traductora i músic