L’amo en Syl
Quan érem al·lots miràvem moltes pel·lícules d’en Sylvester Stallone. Fet i fet, era un heroi estrany, per bé que llavors només en percebíem la força, el múscul i la testosterona enrabiada. L’heroi clàssic, l’Hèrcules mític, agafava la forma d’aquell homenàs ferit, existencialment perdut, que tant podia posar-se la disfressa d’un veterà de guerra sonat (Rambo) com la d’un boxador bonàs i incomprensiblement imbatible (Rocky).
Stallone era diversió i reflexió, també, perquè no eren aventures buides: hi havia una visió moral, fondament trista, sobre l’home i el destí de lluita i desastre que l’espera. Rocky era un perdedor enamorat que guanyava perquè simplement resistia els cops sense caure, una mena de sant idiota que converteix en bondat tot el que toca, encara que sigui amb un grandiós cop de puny. Rambo és la història contrària, l’intrús destructor, el dimoni enrabiat i rancorós que es venja del món perquè aquest no l’ha entès, l’ha usat i el considera prescindible.
A les velleses, Stallone fins i tot ha fundat una tercera franquícia, titulada precisament així –'Els prescindibles'–: The expendables, que ja va per la quarta entrega; tots els vells herois cinematogràfics (actors d’altres sagues d’acció, ja mig oblidats, alguns) junts en el que cada cop sembla que és una última aventura de sang i revenja.
L’estrena d’un documental biogràfic sobre aquest homenàs singular –Sly, a Netflix– serveix per posar una mica de llum al que per a mi sempre ha estat un gran misteri: d’on sorgeix un artista tan estrany, i tan estranyament superdotat, també, perquè sabem que no només ha interpretat aquests homenots musculats amb un nervi extraordinari, sinó que ha escrit i dirigit moltes de les seves pel·lícules, amb una precisió i un encert que el van portar a tocar el cel de l’Oscar amb la seva primera incursió –millor guió, millor pel·lícula–, aquell Rocky de l’any 1976, que va obrir pas a sis pel·lícules més –i ara a tota una altra saga memorable, Creed, amb l’excusa de donar vida al fill del seu antic antagonista i mentor. Allò curiós d’aquest homenot ferit és que es considera, fonamentalment, un escriptor: un creador que ha hagut d’inventar-se no només a si mateix com a home, sinó donar vida a aquests personatges nafrats perquè era l’única manera de fer-se un lloc dins la indústria cinematogràfica: no el volien enlloc, i encara ara ningú li dona feina fàcilment. Fins i tot parlar d’ell aquí sembla inapropiat: Stallone és un paio incòmode.
El reportatge es fa memorable perquè veus un senyor que et parla de les males relacions amb el seu pare, de com aquest sempre va tenir gelosia d’ell, i de com en el fons l’immens dolor que transmeten els seus herois venen de la ferida d’haver tingut un pare violent, emocionalment inestable, ressentit i maníac. Stallone és capaç de parlar-te d’Arthur Miller i Rothko, i de trencar-se literalment l’esquena per donar vida als seus herois pertorbats. Ara és un home que camina de tort, que va perdre un fill negligit, que ha triomfat molt, però que ha fracassat més encara.
