L’anacrònica obsessió per l’anglès

Les jornades de portes obertes a les escoles han permès tornar a constatar l’obsessió d’alguns pares perquè els seus fills aprenguin anglès: “I quantes hores d’anglès faran a P3?”, “¿Hi ha professors nadius?”... Saber anglès és un dels grans nous marcadors socials. I la idea que no anglicitzar-los des de la més tendra infància suposa un terrible hàndicap plana sobre l’inconscient col·lectiu dels progenitors. Ningú els explica que si bé dels 0 als 10 anys són portentosos adquirint una segona llengua, són també pèssims aprenent-la. Ningú els diu que si aquell fill que –amb grans sacrificis econòmics i logístics– arriba als 14 anys havent fet 10 cursos d’anglès extraescolar, l’ajuntem llavors amb un veïnet que no ha fet cap curs i els fem fer a tots dos un curset d’un mes a Anglaterra vivint amb famílies del país, és molt probable que l’acabin amb un nivell similar.

Dels 0 als 10 anys, exposar-los a adquirir una segona o tercera llengua és altament efectiu i del tot recomanable. En canvi, pretendre que l’aprenguin té uns resultats molt minsos i els condemna a un esforç que en aquesta etapa no estan preparats ni motivats per fer i que, sàviament, no fan. És cert que la frontera entre adquisició i aprenentatge no és una ratlla, hi ha zones intermèdies. Podem dir que, en general, tota persona amb un vincle fort que parli als infants en una segona llengua perquè és la seva, perquè ho pot fer amb tota la naturalitat, va en la línia de l’adquisició. Per contra, la impostació –parlar-los amb una llengua que ni se sent com a pròpia ni es parla gaire bé– ja no hi va. El que s’hi pot guanyar no compensa el que se sacrifica, sobretot si s’hi té un fort vincle. Veure pares xampurrejant als seus propis fills en anglès és un espectacle depriment i dona una idea de com pot arribar a ser d’aberrant fer passar el competir per davant del formar i estimar.

Això les escoles –sobretot les públiques– també ho haurien de tenir clar i no deixar-se anar alegrement en un ús vehicular de l’anglès per a altres matèries si no tenen, com passa sovint, docents prou preparats per anar més enllà d’una immersió de fireta. Si són honrades, no haurien d’exhibir el que saben que només és útil com a màrqueting per captar famílies mal informades. I encara menys quan el fracàs escolar continua sent una realitat dramàtica. Un fracàs que no se supera obsessionant-se per l’anglès sinó assolint –al final de l’etapa obligatòria– un bon nivell de lectoescriptura en la llengua que sigui.

Però és que, a més, l’obsessió per l’anglès ja comença a ser anacrònica. Igual que els catalans van estar segles obsessionats per parlar bé el castellà sense sortir-se’n, i avui ja no ho estan, l’anglès ha arribat a tal nivell de pressió social i de presència ambiental, digital i global que no saber-lo acabarà sent insòlit, i saber-lo gairebé una vulgaritat. El que no ho serà, en canvi, serà saber-lo bé. Com no ho és saber bé la llengua pròpia del país. Però això, per desgràcia, no preocupa tant als pares que van aquests dies a les jornades de portes obertes.