L’ànima de l’esquerra (1980)

De l’article de Frederic Roda (Barcelona, 1924-2006) publicat a l’Avui (11-IV-1980). Era l’endemà de constituir-se el Parlament de Catalunya d’acord amb els resultats de les primeres eleccions convocades després de la dictadura franquista. A més de director i crític teatral, Frederic Roda era un orientador cultural actiu i inquiet, un dels més asserenats i respectats en aquell temps de canvis i desconcerts.

L’endemà d'unes eleccions tot apareix clar i evident, senzillament perquè s'ha realitzat una de les possibles variants: si el resultat hagués estat un altre, fins el més imprevisible, també ens semblaria clar, evident, explicable, i en cap cas no ho és. L'instint del joc, de l'aleatorietat, es troba en la mateixa rel cultural de l'home i explica, no únicament el joc electoral, sinó les guerres i la ruleta. Em sembla que el consell més positiu que pot donar-se a un elector no és el de votar d'acord amb la seva escala de valors, sinó "una mica més endavant, o sigui en termes polítics, una mica més a l'esquerra de com es pensa". Aquesta és una regla d'or en tota consulta i decisió humana, no únicament en política, sinó en moral, en art, en economia. És el motor del progrés. Si en moral, per exemple, no ets una mica més exigent respecte al teu capteniment present, si no tens un horitzó ètic més ampli i no tendeixes cap a ell, esdevens simplement fòssil. I això no és hipocresia, malgrat que externament pugui semblar-ho. El mateix passa amb l'avantguarda respecte a l’art establert, fins i tot a risc d'esnobisme. Passant d'un terreny de consell a una anàlisi de realitats, podríem avançar la hipòtesi que els partits polítics es nodreixen per la seva dreta, malgrat que intentin la conquesta ideal de la seva esquerra. El pas d'ennemi à gauche a més de ser demagògic, també vol dir que existeix a la història un pla inclinat a l'esquerra que de vegades sofreix aturades, fins i tot ruptures anomenades feixismes, però que roman constant en la seva tendència […] Un problema real és com aquesta ànima de l’esquerra pot fer un servei pragmàtic d'exercir poder: perquè un partit, si ho és, no pot limitar-se a ser consciència i a donar tocs de puresa i d’autenticitat, sinó a dur expedients administratius, que són l'imprescindible –malgrat que no gaire engrescador– futur constitucional de Catalunya. ¿Podrà l'esquerra –repetim-ho un cop més– tenir, a més d’un excel·lent concepte científic i ètic de la societat, el sentit de poder que fins avui ha estat patrimoni exclusiu de la dreta? Voldríem que homes d’esquerra ens governessin, liberalment, despreocupadament, sense desgavells mentals com els que es donen avui certs ajuntaments, sense la preocupació electoral pròxima, sense remenar afers i expedients sense mirar-los, amb els ulls fits no en el poble sinó en els representants dels altres partits. No sé si l’esquerra té capacitat per a fer això avui: potser, de moment, li convindria un empelt de la seva dreta, ja que el seu creixement futur serà d'aquesta dreta d'on li ha de venir, i no d’una altra esquerra més dogmàtica. L’aposta no és la d'inclinar-se cap a la dreta, sinó la de tenir el fonamentat optimisme de saber que el pla de la història va cap a l'esquerra i que, si es governa, s'acaba aprenent-ne i guanyant.