L'anormalitat dels discursos oficials
![El president argentí, Javier Milei, a la reunió anual del Fòrum Econòmic Mundial de Davos.](https://static1.ara.cat/clip/b76dfb2e-4a28-4833-8959-deb2466a5ab4_16-9-aspect-ratio_default_0_x575y327.jpg)
![](https://static1.ara.cat/ara/public/file/2021/0105/07/sebastia-alzamora-33502d4.png)
Fa uns dies, en el seu discurs de debut com a vicepresident del govern dels EUA, J.D. Vance va adreçar a la multitud enardida un discurs natalista igualment encès: “Ho diré de manera simple. Vull més bebès als Estats Units d'Amèrica”, va cridar, mentre rebia una ovació. Encara que mediocre, Vance és escriptor i coneix, per tant, la importància de le mot juste: en aquest cas, la paraula clau és simple. Després de molts anys de simplificar el llenguatge fins a buidar-lo de significat, els assessors de comunicació i spin doctors dels partits socialdemòcrates han preparat el terreny a la retòrica dels líders il·liberals, autoritaris o neofeixistes. Es tracta de donar missatges molt breus i molt mastegats: americans, tingueu criatures.
Un o dos dies després, el superior de Vance, Trump el Destructor, reflexionava sobre la conveniència que països àrabs com Egipte o Jordània vulguin acollir un milió i mig de palestins, perquè “simplement hem de netejar tot allò”, en referència a la Franja de Gaza. Es tractava d'una crida a la neteja ètnica, tan poc ambigua, per molt que hi hagi qui s'esforci a fer-ne sobreinterpretacions, com la salutació nazi del seu home de màxima confiança, Elon Musk, el dia de la presa de possessió com a president de l'ogre taronja. Pocs dies després, passant de les paraules als fets, Trump provoca el caos dins els mateixos EUA en ordenar la paralització de les ajudes federals i fer saltar pels aires, de passada, la separació de poders.
Uns dies enrere, al Fòrum Econòmic de Davos, un bon amic de Vance, Trump i Musk, el president argentí Milei, es va esplaiar amb un discurs d'ultradreta zombi, completament fora de la realitat, en què com a gran prioritat de l'agenda política i econòmica mundial proposava una espècie de guerra –no necessàriament metafòrica– contra el wokisme, que segons ell és, literalment, “un càncer que cal extirpar”. Allà va demonitzar fins al deliri el feminisme, l'ecologisme, el col·lectiu LGBTIQ+ i, en general, les minories de qualsevol tipus, culpables segons ell de tots els mals d'Occident, que també s'ha de “tornar a fer gran” (el make great again ha quallat com a eslògan de la ultradreta global) i ha de fer-ho amb afany de revenja.
Són discursos i actituds difícils de contrarestar, des del moment que es profereixen des de les trones més altes del poder, des dels aparadors més suposadament solvents, sense que trobin pràcticament cap entrebanc. Al contrari: una majoria de mitjans de comunicació els reprodueixen de forma acrítica, o directament els aplaudeixen, i les xarxes socials en multipliquen la repercussió fins a l'infinit, mitjançant bots i seguidors de carn i ossos degudament alineats i alienats. Com ja s'ha assenyalat: no són discursos antisistema, com presumeixen els seus autors, sinó ultrasistema, amb l'agreujant que són impulsats i validats des de l'oficialitat. Una oficialitat perversa, usurpada per aquells que entenen el poder polític com la mera satisfacció de les seves ambicions, i les del seu grup.