L’Any Llompart vs. l’energumen de la benzinera

El passat 28 de gener, el dia que feia trenta-dos anys de la mort del poeta Josep Maria Llompart, es va celebrar l’inici de l’Any Llompart amb un acte que incloïa una visita institucional a la tomba de qui va ser un dels grans autors de la seva generació. Aquest 2025 fa cent anys del naixement de Llompart, i el número rodó serveix de pretext per dedicar un any d’activitats i celebracions a la seva obra i figura, sota la coordinació del també poeta i col·laborador d’ARA Balears, Jaume C. Pons Alorda, que en serà el comissari. En aquest acte en què es va donar el tret de sortida hi va haver presència de l’Obra Cultural Balear, impulsora de la commemoració, i també de la UIB, de l’Institut d’Estudis Catalans, i de les institucions públiques: Govern Balear, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma. És una bona notícia que els polítics entenguessin tot d’una que no podien desatendre l’efemèride llompartiana, i no només això, sinó que s’hi posassin bé des del començament. Va ser també d’agrair que el director insular de Cultura, Guillem Ginard, i el director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Llorenç Perelló, subratllassin la importància de Llompart com un gran autor de la literatura catalana. És una obvietat que l’obra de Llompart, i la de tots els escriptors mallorquins que escriuen en català, pertanyen a la literatura catalana, però és una d’aquestes obvietats que necessiten ser defensades.

Josep M. Llompart (Palma, 1925-1993) és un referent literari per la seva obra poètica i assagística, però també un referent cívic i polític a causa del seu compromís –incansable i insubornable–, amb la llengua catalana, que per a Llompart anava directament lligat amb la defensa de la democràcia i les llibertats fonamentals: entre elles, la de poder expressar-se lliurement en la pròpia llengua al propi país. Per a Llompart, el restabliment de la democràcia havia de comportar necessàriament el reconeixement ple del català com a llengua pròpia de les Balears en tots els àmbits d’ús: a l’ensenyament, a l’administració pública, als mitjans de comunicació, etc. La llengua catalana també havia de ser, per a Llompart, l’element principal per a la integració dels immigrants a la societat mallorquina, i un dels factors claus de la cohesió d’aquesta societat.

Just el mateix dia que se celebrava l’acte inaugural de l’Any Llompart, i dins el capítol inevitable de moments terribles per a llengua catalana, es va difondre a les xarxes el vídeo d’un episodi de violència lingüística a una benzinera mallorquina: hi queda enregistrat com un client que intentava comunicar-se en català amb l’empleada de la benzinera (que deia no entendre’l), és agredit verbalment per un individu que arriba a amenaçar el client catalanoparlant amb l’argument que som a Espanya. Pocs dies després, per altra banda, apareix un informe de Sanitaris per la Llengua que confirma que només l’hospital Son Espases, en totes les Balears, ofereix als seus pacients el full de consentiment informat en català.

Si pogués, Llompart diria que aquestes –i tantes altres del mateix estil– són notícies que no ens han de dur al desànim i la desesperació, sinó a la persistència i al treball. A fer feina pels drets lingüístics dels ciutadans d’aquestes Illes, que van directament lligats amb la cohesió social del país. També, perquè aquests mateixos ciutadans tinguin coneixement de la figura de Llompart i del valor dels seus excel·lents poemes, un valor que ens pertany a tots. Perquè molts no en saben res, ni del poeta ni dels poemes.