L'any del pop
La DANA del passat 29 d'octubre a València és, com ha dit el dramaturg Josep Maria Miró a les xarxes, “la gran tragèdia natural, humana, i, sobretot, política d'aquest 2024”. És tan cert com que els seus efectes seguiran fent-se notar durant tot el 2025 (Miró, sigui dit de passada, és un dels grans dramaturgs catalans actuals, amb un reconeixement internacional impressionant: el nostre actual Guimerà. Que li donin el Nobel).
A hores d'ara ja sabem que a Mazón se l'haurà de confrontar políticament i dur-lo, si es pot, davant la justícia, però que no dimitirà perquè compta amb el suport del Partit Popular (tebi, gens entusiasta, però suport: deixar-lo caure equivalia per al PP a concedir una victòria al sanchismo). Però també per un altre motiu, que té a veure amb la idiosincràsia de Mazón. Amb la seva naturalesa, el seu tarannà, amb com està fet per dins.
Dissabte passat, aquest individu va tenir les penques (crec que és el llenguatge adequat) de sortir a donar encara una nova versió del dinar a El Ventorro amb la periodista Maribel Vilaplana, que es va allargar fins passades les set del vespre i durant el qual va desatendre les telefonades de la ministra Ribera (a qui després el PP va intentar sabotejar el nomenament com a comissària europea, per mirar de redirigir les culpes del que va passar el dia de la catàstrofe). Sosté Mazón, ara, que a aquell dinar no hi va anar com a president de la Generalitat Valenciana, sinó del PP valencià. I es fa el suec amb la factura del dinar, que no pensa mostrar fins que sigui formalment requerit a fer-ho (i després ja es veurà amb què es despenja). Feia l'irritant efecte d'una criatura que mostra la mà lliure i amb l'altra amaga a l'esquena una cosa que no vol que es vegi (però que tothom sap que és allà).
Hi ha un tipus d'abús de poder que neix justament d'aquest infantilisme, d'aquesta mescla de prepotència, astúcia mal entesa, sang freda i absència d'escrúpols. És un tipus d'immaduresa que consisteix no tan sols a no respondre de les pròpies responsabilitats, sinó també a no arribar ni tan sols a entendre quines són aquestes responsabilitats ni quin abast tenen. Un rebuig total del bé públic, de l'interès general, que s'han de plegar sempre a l'interès de partit i al propi. Depenent de quin sigui l'ordre en què cada personatge prioritzi aquests dos darrers conceptes (l'interès de partit i el propi interès) sabem si estem davant d'un pocavergonya de segona o tercera categoria –com Mazón o el seu cap Feijóo– o de primer nivell –com Aznar o la seva deixeble Ayuso.
El dirigent o governant volgudament infantil, capriciós i repatani és internacional i transversal, i en les seves versions més alarmants es converteix en criminals de guerra com Netanyahu o Bashar al-Assad, o en monstres del narcisisme global com Elon Musk i el seu patró Donald Trump. Amb tots ells, tenim garantit que l'any que comencem, com el que acabem, seguirà sent l'any del pop: no per la intel·ligència d'aquest animal, sinó per la seva tendència al canibalisme i a l'autofàgia. Bon any a gairebé tothom.