L’aparició del pintor Vayreda (1915)

Article complet d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954), publicat a La Veu de Catalunya (20-V-1915) arran d’una exposició de l’entitat noucentista Les Arts i els Artistes, fundada el 1910 per gent procedent del Cercle Artístic de Sant Lluc. Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas mostren fins al 25 de juliol l’exposició Escola d’Olot. Una ‘fake news’ amb 150 anys d’història. Tot i ser un articulista cultural generalista, Eugeni d’Ors va excel·lir al segle XX com a crític d’art erudit, si bé inclinat a l’hermetisme.

Potser no fou prou remarcada. Però tinc sospita que ella constituí una de les notes més importants a la darrera exhibició de “Les Arts i els Artistes”. Un esperit de fina gravetat se’ns mostrava amb imminència d’adquirir consciència acabada de sa personalitat i dels seus mitjans. Els mitjans el traïen encara qualque volta. Però la personalitat era del tremp millor. I se l’endevinava decidida a ja no més tolerar cap traïció d’aquells. El de Vayreda és cognom esclarit en l’art olotina. Res, però, ens sembla, d’“escola olotina” en el Vayreda nou. Res d’espiritualitat “ginebrina”, sinó tota italiana. O bé francesa, en aquell punt exquisit i rar en que lo francès se lliga amb lo grec. -Tal serà nat el carrer de Montcada, que tindrà per pare La Fontaine, i Plató per avi. Tal és fill d’Olot i es diu Vayreda, mentre s’emparenta amb Gozzoli [Benozzo Gozzoli (1421-1497), pintor del Renaixement florentí] i François Millet [Jean-François Millet (1814-1875), pintor francès realista]. Amb aquests d’un cantó, i de l’altre cantó -si la severitat es refredava- amb els freds pintors jansenistes, tipus Philippe de Champaigne [pintor francès d’origen flamenc (Brussel·les, 1602-París, 1674)]... En punt difícil de terme mig entre la pura joia de les veremes de Noè i la pura melancolia de les monges de Port-Royal, es troba una de les obres d’En Vayreda, inclosa en l’exhibició que dic, i on, si el record no m’enganya, hi ha una noia assentada i braços caiguts... -Fem vots perquè el gran pintor que s’anuncia, sense deixar-se de severitat, inclini més aviat son camí vers la pura joia! Fem vots perquè, entre Gozzoli i Philippe de Champaigne, venci aquell. Aquell, perquè sabé dur amb dignitat la festa de Dionísios al cementiri que els viatges de les galeres pisanes havien farcit amb terra santa de Jerusalem [segons Josep Murgades, és una al·lusió al cicle èpic sobre les diverses fases de la creació del món que Gozzoli pintà entre 1469 i 1485 per al Campo Santo de la ciutat de Pisa].