L’APIMA de Son Basca: Entre la creativitat i els lligams

Fa unes setmanes que Joan Enric Capellà Cervera em contava la seva experiència com a responsable de l’APIMA del col·legi Son Basca a sa Pobla. La conversa evidentment –com a bons poblers– la mantinguérem mentre berenàvem de frit de matances al bar de Can Ponset. La trobada em va obrir la possibilitat de fer un ventall de reflexions i l’oportunitat d’aprendre coses que ignorava. En Joan Enric és de mitjana edat i viu amb intensitat l’etapa de pare que li pertoca en aquest tram de la vida. No em va estranyar gaire que s’hagués arromangat en els quefers de l’APIMA del centre on estudien els seus fills. 

Per entendre allò que us vull dir, abans he de compartir algunes històries. Una de les coses que m’agraden de Joan Enric és la capacitat de crear i d’innovar o de copsar aspectes que normalment la gent no sol veure. El trob un punt atrevit i la veritat és que m’agrada aquest punt. Això li passa en el seu entorn laboral i també en el personal. Sembla que enfoca l’objectiu de la seva càmera de manera diferent a la resta de persones. De fet, de jove va estudiar Geografia a la UIB, per voler descobrir el món i la bolla, per entendre com interactuaven les persones. Miquel Segui Llinàs –professor emèrit  de Geografia– té bona part de culpa en el fet que Joan Enric es decantés per estudiar les distintes vessants del turisme, que tant incideixen en la vida i economia d’aquestes illes. En els seus anys d’estudiant, quan arribava l’estiu, ens trobàvem a la piscina del poliesportiu i record de manera entranyable les nostres converses. Ell amb la samarreta de socorrista i jo amb la camisa blava de municipal. Fins que un dia, ja graduat a la universitat, em va deixar bocabadat. Crec que era el 2004 quan Joan Enric em va dir que se’n anava a Nova Zelanda a aprendre la dansa de guerra maori del Haka. Ja us podeu imaginar la cara que vaig posar. Entre carussa i carussa, va fer un Master of Tourism Management a la Victòria University of Wellington. Em sembla una història fascinant, la d’anar a estudiar turisme a les antípodes. Però anem a aprofundir més en la nostra història. 

Els seu padrins materns, Emili Cervera i Elvira, aterraren el 1958 a sa Pobla, després de deixar Terrassa. Arribaren amb un trípode i una càmera reflex. Aviat muntaren un estudi de fotografia al carrer del Mercat i la gent del poble els va fer confiança. Ma mare els va encarregar la primera fotografia que em varen fer, just quan tenia una setmana de vida. Aquí es va iniciar el fil vermell que uniria la família de Joan Enric amb la meva i que encara ara perdura. No puc oblidar la seriositat i la professionalitat de n’Emili, les fotos que acompanyaven les cròniques esportives del Poblense;  tampoc les seves begudes d’herbes monacals conegudes com a Calisayo i la seva manera tan personal d’asseure’s a les cadires. En aquell poble agrícola dels anys seixanta i setanta, Emili Cervera va destacar pel seu ull analític, la seva creativitat i l’excel·lència. Estic convençut que heretam moltes coses dels avantpassats i Joan Enric du un bagatge ben ric d’aquestes herències.

Quan ell es va plantejar la composició de l’equip de pares i mares que havien de treballar a l’AMIPA de Son Basca, es va témer que mai no hi havia hagut cap mare o pare que representés els interessos de la nombrosa col·lectivitat d’alumnes d’origen magrebí del centre. I va aconseguir que dues mares magrebines s’incorporessin a l’equip de direcció de l’APIMA. Aquesta acció tan simple va ser revolucionària, no tan sols pel fet de ser la primera vegada –possiblement a tots centres educatius de sa Pobla– que hi havia aquesta presència, també perquè suposava la implicació i de les famílies magrebines i musulmanes en les activitats de l’escola. Quan ho vàrem comentar a Can Ponset pensàrem en els anys que havien passat sense la presència d’aquestes mares a les APIMA i altres col·lectius. En el dia a dia de la localitat no se’n parla gaire, d’aquestes associacions, però sens dubte hi ha molts de progenitors implicats arreu del territori, que tenen un paper clauen la 'salut' dels alumnes i dels centres escolars. Sembla molt clar que una de les assignatures pendents que tenim a les Balears és el de comprometre i implicar els pares nouvinguts en aquest entramat de corresponsabilitats. 

Des de les APIMA ja saben que tot resulta difícil d’encaminar i d’aconseguir, però Joan Enric i el seu equip tenen la il·lusió i la motivació a la mirada. Ell em parlava de la cooperació que persegueixen al centre, de la recerca de la inclusió i de les dificultats de participació en les activitats extraescolars i la vida de l’escola en general. De les diferències culturals, de les distintes escales de valors. Quan em comentava tot això, vaig pensar que se’n sortirien prou bé. Que totes aquelles curolles tan reals podien assolir-se i superar les dificultats, perquè tenien a les mans les ganes i la consciència. Com a bon geògraf, Joan Enric em parlava dels canvis de paisatges humans que hem sofert els darrers trenta anys, de les pors que tenim a la diversitats cultural, al paper que juguen les escoles i els mestres a l’hora de trobar les millors respostes. 

Mentrestant, els de l’APIMA de Son Basca dissenyen programes de cooperació com el que anomenen Lligams, que té per objectiu acostar les famílies a la realitat educativa que viuen els seus fills. Aquest programa va molt lligat a les tasques de l’Escola de Pares. Creen premis com el Vocatio, dirigits a persones del centre, actituds o fets. Treballen la transformació dels espais exteriors de l’escola, sembren més verd i projecten ombres per arribar a tenir espais amables, divertits i acollidors. En la història que us he contat hi ha un denominador comú: les ganes de gaudir de la vida i de fer-ho amb fortes dosis de creativitat i atreviment. Mentre escrivia aquest article, vaig anar al cementeri de sa Pobla a acomiadar-me de madò Margalida Panxa, la dona de la caseta de fusta que en temps de la meva infantesa posava les cadenes a la carretera de Muro cada vegada que passava el tren. Vaig aprofitar per anar fins a la tomba de la família Cervera, just per recordar. Allà, una rèplica de pedra de les muntanyes de Montserrat guarda l’espai i la memòria del lloc i de la gent que hi reposa.