L'arbre ens deixa veure el bosc

Teníem por. I molt de respecte. Després de 50 exitoses representacions per tot Catalunya, no estàvem segurs de la rebuda que tindria el projecte cultural (teatre, documental i exposició) Encara hi ha algú al bosc als escenaris d’on va sorgir aquesta arriscada aposta de Cultura i Conflicte i el Teatre de l’Aurora. Entre 25.000 i 50.000 dones i nenes van ser sistemàticament violades a la guerra de Bòsnia i Hercegovina (1992-95) com a estratègia de neteja ètnica. Milers van ser forçades a parir “fills de l’enemic”, en una doble tortura que, encara avui, és un tabú difícil de tractar i pair, tant per a les sobrevivents com per als fills rebutjats. Per a ells i elles no ha acabat la guerra.

La nostra inquietud estava justificada. Tot i els 30 anys de cooperació entre Catalunya i Bòsnia i Hercegovina, que ha deixat un record inesborrable en la generació que va patir el conflicte armat, una nova generació, més aliena a l’impacte de l’amistat olímpica entre Barcelona i Sarajevo, està agafant les regnes d’un país que, de nou, s’enfronta a la seva pròpia existència davant de la mirada impassible—una altra vegada—de la comunitat internacional. Com se’ns pot acudir als catalans venir a remoure els patiments més profunds i viscerals d’un genocidi que els hereus dels perpetradors continuen negant? ¿És el moment de reobrir ferides, donar falses esperances —l’adhesió a la Unió Europea és cada cop més lluny— o provocar un debat preventiu que mostri, precisament, a les generacions de postguerra que no hi ha millor vacuna contra l’odi, contra el supremacisme ètnic, que la memòria? Que aquest exercici te’l faci un amic de fora sorprèn, però pot ser encara més reparador. Això és el que preteníem quan vam programar la gira de l’obra per Sarajevo, Zagreb i Ljubljana.

Les condicions no podien ser més difícils: els pitjors aiguats a Bòsnia i Hercegovina des del 2014; un inesperat rebrot de la pandèmia (la 6a onada de covid-19 a la regió), que va reduir a la meitat els aforaments dels teatres; una sensació d’estat d’excepció a Eslovènia per la repressió del govern als manifestants opositors; i un debat polític d’alta tensió entre els partidaris de culminar les divisions ètniques de la guerra —que els Acords de Pau de Dayton del 1995 només van congelar— i els pocs que encara confien en l’empara de la Unió Europea, la democràcia i els drets humans.

Com a les representacions que hem viscut arreu de Catalunya, l’exigent públic del Teatre Nacional de Sarajevo i dels teatres Joves de Zagreb i Ljubljana va guardar un commovedor silenci durant els 100 minuts de testimonis (dramatitzats, però reals) de les violacions de guerra, del terrible contrast entre l’eufòria olímpica a Barcelona i els primers mesos de setge a la capital bosniana. Quan el teatre es queda a les fosques, després de sentir l’epíleg de l’Ariadna Gil (Nevenka) —“Corria pel bosc i em semblava sentir passes que em seguien. I jo corria i corria i corria. Si ell va tornar? Segur que sí, sempre tornen”— l’emoció és tan forta que no penses en aplaudir. De fet, sembla com si l’aplaudiment et fes còmplice, i no saps si del dolor o del crim, si de la celebració olímpica o del remordiment per haver mirat durant anys cap a una altra banda.

En Nihad Kresevljaković, director del Festival MESS, fill de l’alcalde de Sarajevo que va escapar del setge pel túnel de l’aeroport per poder ser a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, va relatar l’endemà de l’estrena al seu bloc d’Al-Jazeera: “Sembla com si Catalunya recordés més el setge i fos més conscient del que Europa s’hi juga a Bòsnia i Hercegovina que nosaltres mateixos”. “És una història d’amor i compromís inusual —diu— que perdura en el temps, com si els catalans, tant des de les institucions com des de la societat, fossin els únics a Europa que reconeixen la importància de preservar la diversitat cultural com un tresor dels nostres valors”.

Amor, compromís, valentia, respecte, atreviment, reflexió necessària, joc irònic equilibrat entre llums i ombres, una tragèdia grega amplificada per les referències a l’olimpisme al cor dels Balcans... Són alguns dels comentaris que ens feia el públic a la sortida dels teatres, com la periodista eslovena Mimi Podkrižnik —“L’odi és la norma a la nostra regió, i l’amor, una anomalia. Serem capaços d’(auto)reflexionar?”; els actors Blaž Šef i Ozren Grabarić— que va viure a Catalunya durant l’adolescència i no era conscient de la intensitat de l’amistat entre els nostres pobles; la coreògrafa Snježana Abramović Milković, que va col·laborar fa anys amb Lanònima Imperial; o el mateix president Milan Kučan, artífex de la independència d’Eslovènia i un dels testimonis clau en la condemna de Slobodan Milosević per genocidi i crims de guerra al Tribunal Penal Internacional de la Haia, que va voler fer-se una foto amb tot l’equip a dalt de l’escenari, tocat pel que acabava de veure i sentir.

“Sempre tornen”, sí. Per això, la confirmació que el teatre documental o d’investigació és una eina molt poderosa per connectar amb aquesta nova generació de postguerra crítica amb l’statu quo actual, que pot abocar la regió a un nou conflicte armat per culpa de la connivència de les potències europees, Rússia, la Xina, Turquia i els Estats Units amb els líders ètnics que van portar Iugoslàvia a la guerra, ens ha reafirmat en la necessitat de continuar treballant amb la societat civil des de la societat civil. I a Catalunya tenim 30 anys d’experiència i una legitimitat que tots aquests testimonis ens ratifiquen. Ningú pregunta a aquests bosnians quin país volen i menys encara els tornen el país que van defensar a un preu tan alt: més de 100.000 morts.

Que el Consell de Seguretat de l’ONU fos incapaç de reforçar l’autoritat de l’Alt Representant Internacional (OHR), l’alemany Christian Schmidt, davant del desafiament del líder de l’Entitat Sèrbia de Bòsnia, Milorad Dodik, de proclamar una secessió de facto abandonant totes les institucions col·legiades del país i creant un exèrcit propi; que la Unió Europea no hagi trobat el consens necessari entre els seus estats membre per imposar sancions a tots aquells que glorifiquin o neguin el genocidi, o, simplement, violin els Acords de Dayton; que ressoni la mateixa retòrica ultranacionalista des de Belgrad i Banja Luka que a finals dels anys vuitanta. Tot plegat no deixa marge a l’especulació. Cal reempoderar la societat civil perquè els líders ètnics i els seus partits no arribin blindats a les crucials eleccions legislatives de la tardor del 2022. Que no tornin.