L’arribada de la psicoanàlisi a Mallorca (i II): Amb els ulls oberts

A l’ocàs de la vida, Marguerite Yourcenar va escriure un llibre, que va titular Els ulls oberts. Volia expressar d’aquesta manera la decidida voluntat que –quan li arribàs– la mort la trobàs lúcida i conscient. Al mateix temps, era un crit d’alerta davant la tendència que tenim els humans de voler viure la major part de les nostres vides sense voler-hi veure i mig a cegues. És com si haguéssim fet el possible per cercar les mil i una maneres de tapar aquest fet de veure-hi o evitar-lo. 

Jorge Ulanovsky tenia família a l’illa, per aquest motiu va tocar la baula d’acollida a aquesta terra que fins aleshores no havia conegut altra psiquiatria que l’heretada de l’escola nazi als anys trenta i quaranta del segle XX. La teníem ben arrelada a l’estat espanyol. En Jorge ens va dur la primera maleta psicoanalítica a Mallorca, i la part de la societat illenca més afamegada i assedegada de nous sabers li va obrir les portes de pinte en ample, a ell i a la seva psicoanàlisi, de clara aposta independent. La repressió havia estat molt dura i a les Illes Balears i les Pitiüses hi havia molta feina a fer. Ulanovsky havia begut a totes les fonts de Lilàs que havia trobat per Buenos Aires. Malgrat tot, eren anys d’obertura, l’església anava perdent pes social i noves necessitats i plantejaments intel·lectuals cercaven respostes. Als anys setanta i vuitanta, la societat mallorquina va entrar en ebullició, una explosió de vida i de curiositat. La demanda i l’acollida que va trobar Jorge feren que quedàs a viure i a treballar a l’illa. Encara eren els anys influenciats per Jacques Lacan, instigador d’una potent escola psicoanalítica francesa. París estava de moda i Barcelona era un epicentre psicoanalític important, tothom volia oblidar els anys de la dictadura. Tan sols els darrers anys després de la mort de la seva esposa –Adelaida Ambrogi, professora de Filosofia a la UIB– Jorge va anar a viure uns anys a París. A l’actualitat, tresca al recer de la serra de Tramuntana. Curiosament, Rafel Servera, un dels primers mallorquins a treballar la psicoanàlisi, a la seva consulta del carrer del Sol de Ciutat, a mitjans dels anys vuitanta, també ha cercat un altre recer, però de clima més lul·lià. 

Ulanovsky recorda que hi havia demanda clínica i ganes de psicoanàlisi en aquells anys, el positivisme empenyia, fins i tot alguns psiquiatres com en Carbonell s’apuntaren als seminaris que ell impartia. Altres persones, com la professora de psicologia de la UIB Maria Victòria Secall hi varen veure possibilitats i –en certa mesura– dugueren la psicoanàlisi a les aules, perquè trobaren els podria ser útil en moments concrets; na Maria Victòria, de manera tranquil·la sempre va apostar per nous horitzons. Altres en foren detractors ferotges,  com el psiquiatre Nicolau Llaneras, que no  trobava cap viabilitat a aquell nou corrent, només apte per a entabanadors. No obstant això, els seus alumnes el recorden com un bon professor, les seves classes no deixaven ningú indiferent. Casos particulars a banda, la psiquiatria oficial illenca va mantenir una oposició brutal contra aquesta arribada tan perillosa i perversa. Aquella nova pesta anava a lloure i no es podia controlar. El que començava al divan acabava al divan. 

El 1978, a Ciutat, començava a fer-hi teràpia amb influències psicoanalítiques Susana Volosín, nascuda a Santa Fe, a l’Argentina. Segurament havia arribat a Mallorca abans d’aquesta data. A Buenos Aires, la seva experiència clínica havia estat amb infants i adults. Entre altres estudis, havia fet formació psicoanalítica amb el Dr. Kesselman. És cert que va orientar-se cap a la psicomotricitat i l’expressió corporal, sense deixar la psicoteràpia individual i de grup. Va supervisar altres terapeutes, i ajudà a crear un bon planter a Mallorca. El treball amb la creativitat com a element d’integració de la persona fou una de les seves constants. No va arribar sola, ho va fer amb el seu espòs, Joan Carrero Saralegui, que presideix la Fundació S’Olivar ubicada a Estellencs. El 1986 va obrir les portes de centre Cor-Endins, que ha estat pioner al llarg de trenta anys. Susana Volosín sempre ha mantingut les seves arrels dins la psicoanàlisi clàssica, però també ha sabut treballar amb els postulats postfreudians que han anat sorgint i evolucionant al llarg dels anys. 

Mentre elaborava aquest article va sorgir el nom de Kity Caceres com a pionera de la psicologia infantil a Mallorca. No he pogut trobar gaire informació d’aquesta terapeuta. Però l’esment i, qui sap!, potser serà l’excusa perfecta per a una tercera entrega més endavant. En l’actualitat, la psicologia pròpiament dita, la que s’ensenya a les universitats, ha anat conreant els camins que condueixen a la neurociència, la genètica i altres ciències que poc o res tenen a veure amb la psicoanàlisi.

Som conscients que vivim en una societat tecnològica, plena de neurones, ciència i bioquímica. De qualque manera, aquesta societat ens ajuda a desarrelar el pensament crític. A vegades, la sensació és que el pensament actual s’aprima excessivament i és incapaç de donar respostes. Afortunadament, sempre ens quedarà la psicoanàlisi com a refugi o espai per agafar empenta o descansar. 

Segurament que ens han quedat noms i cares dins el tinter sense relacionar. L’article s’ha construït des de la subjectivitat viscuda. No tancam cap via, deixam el futur obert. Que quedi almenys oberta una petita escletxa. Deixau-me acabar amb una anècdota que trob molt aclaridora sobre allò de què hem estat parlant: un dia, uns pastors anglicans anaren a visitar Winnicott i, mentre conversaven, li demanaren: “Com podem saber quan hem d’enviar un feligrès nostre al psiquiatre i quan el podem atendre nosaltres?”. Ell quedà llarg temps pensatiu i després els digué: “Mirin, si mentre el feligrès els parla, a partir de la manera com conta les coses i les ocurrències que té vostès se senten entretinguts, el poden atendre. Si, en canvi, s’avorreixen, enviïn-lo al psiquiatre, perquè és greu”.

Pere Perelló és escriptor